Vull ser andorrà

Dimecres vaig ser a Andorra. Era un dia important. Es presentava l’adquisició de les pintures murals de Sant Esteve d’Andorra, uns frescos d’inicis del segle XIII que fa un segle van ser arrencats i venuts. Les pintures han romàs sempre en mans de la família Bosch i després de diverses negociacions i intents de compra, l’operació s’ha tancat gràcies al bon quefer del govern andorrà personificat en la ministra Mònica Bonell i tot el seu equip. L’acte de presentació va ser sobri i de mesurada contenció, però això no va evitar que l’emoció impregnés l’ambient. 

Els andorrans han donat una lliçó fenomenal de civilitat, perseverança i responsabilitat patrimonial, i algun govern autonòmic de l’estat espanyol n’hauria de prendre nota, a la vista de com han plantejat les reclamacions patrimonials fins ara. Passar el dia a Andorra em feia una sensació estranya de llibertat i les impressions es confirmaven durant el desenvolupament de l’acte. Vaig conèixer ministres, representants polítics d’alt nivell, algun secretari d’estat i, fins i tot, el cap de govern, Xavier Espot, que s’incorporava a la conversa que teníem un grup de ciutadans de carrer –un país geogràficament petit fa que totes les distàncies siguin curtes–, després d’haver fet un discurs magnífic d’alt voltatge patrimonial. L’enveja que sentia era colossal, gairebé insana. Un cop tornat a la realitat catalana, m’assabento que als baixos de la casa Heribert Pons de Barcelona, construïda per l’arquitecte Alexandre Soler i March a inicis del segle XX, s’ha obert un súper de 24 hores de dubtosa dignitat estètica i sense llicència. L’edifici, adquirit per la Generalitat el 1978 i declarat bé cultural d’interès local, acollia la seu del Departament d’Economia. El 2013 va ser venut per 23 milions d’euros a un fons d’inversió, la Generalitat s’hi va quedar pagant un lloguer i el 2017 s’hi van viure al davant els fets del 20-S, amb la imatge dels totterrenys de la Guàrdia Civil tunejats pels manifestants. Avui aquella instantània simbòlica ha mutat i s’ha transformat en la dels cartells blaus del súper i les neveres carregades d’abeurament per a turistes assedegats, la viva imatge de la decadència i de la derrota d’un país que es veu obligat a vendre’s no només el patrimoni, sinó la mateixa institució de la Generalitat.