Capturar la cadernera

L’altre dia el Pep m’explicava la seva dèria per l’observació d’ocells i que s’ha construït una garita, camuflada, per poder gaudir de l’espectacle i fer-hi fotografies. Un dels seus èxits ha estat caçar amb la càmera un jonc fosc Junco hyemalis, un passeriforme de l’Amèrica del Nord que mai s’havia fotografiat a l’estat espanyol. Aquest tipus d’afició s’ha de practicar mirant de no interferir en la vida de les bèsties, amb poc moviment i silenci, ja que són espantadisses i t’ensumen d’una hora lluny. És tan senzill com quedar-se quiet i mut i romandre amatent que arribi qui no esperes. Qualsevol que hagi practicat la caça en les diferents modalitats coneixerà la necessitat de discreció i dissimulació quan el que pretens és capturar la presa. En això hi juga també la indumentària, que ha de mimetitzar-se amb l’entorn; o el vehicle, que has de deixar aparcat en un lloc allunyat. Fins i tot, hi ha algun tipus de caça major en què és completament prohibit fumar, perquè el fum i l’olor del tabac no formen part de l’hàbitat natural i fan que les bèsties en recelin. Tota aquesta litúrgia que apliquem al regne animal serveix també per al món dels humans, però els Mossos d’Esquadra no van posar-la en pràctica dijous passat quan la cadernera amb més coloraines del camp se’ls va fer fugissera en plena Operació Gàbia. Hi va haver una imatge molt esclaridora que va tenir lloc a Amer, la localitat nadiua del president Carles Puigdemont, on els Mossos van enviar una patrulla al cementiri per si al mixó més cobejat li passava pel cap visitar la tomba dels pares, morts mentre ell romania a l’exili. Els agents van deixar el vehicle amb aquells colors estridents a la porta del fossar, cosa que em va fer pensar en els caçadors del barri que anaven al camp a esmorzar i fotre quatre trets sense xo ni arri, cridant i fent-se visibles a tothora i arreu. Què esperaven, que entrés per allà, amb el cotxe delator aparcat a la porta? Els caçadors normalment actuen amb traïdoria, mesquinesa i pocs escrúpols, beneficiant-se de la superioritat que els dona l’instint i la intel·ligència humana, i és sabut. Tanmateix, a la natura, les persones podem arribar a assolir uns nivells d’estupidesa sensacionals, mentre els animals despleguen habilitats escàpoles dignes de recompensa.