SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Van parir-me el 1976, l’any que a Quim Monzó li donaven el primer premi literari de la seva trajectòria, el Prudenci Bertrana. Per edat, aquest home podria ser el meu pare o, salvant els pits i els òrgans sexuals, la meva mare, perquè va néixer el mateix any que ella. El primer contacte amb la cosa monzoniana va venir-me amb El perquè de tot plegat (1993). La impressió que va causar-nos a classe de COU va ser un gregal d’humor fresquíssim, acostumats com estàvem al cerç sec de La Regenta, Zalacaín el Aventurero o alguna cosa de Delibes i el Quixot –amb el guiatge impagable de Jordi Pàmias, consti en acta. He de recuperar el llibre de Monzó perquè tinc ben viva la sensació de satisfacció i no em venen al cap les històries, més enllà de la d’aquella mossa a qui li agradava molt la cigala del xicot –“polla” és una altra cosa, en català, com veurem. L’home amb el cap esvalotat que ens havia descol·locat a l’institut se’m va aparèixer pel mateix temps a casa a través del Persones Humanes de TV3. Allà sempre feia petar de riure al seriós Mikimoto, però ell no reia mai i la seva cara de pal era la d’un Buster Keaton nostrat. Des d’aleshores he percebut i viscut Monzó com una garbinada constant de sarcasme i ironia, especialment a través dels seus articles i la projecció periodística a La Vanguardia, en què a través de la peça curta passada pel sedàs de la immediatesa ens feia la lectura pròpia i particular de la realitat. Sa majestat contista se’m va acabar de guanyar amb el discurs de Frankfurt i la polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, una evocació meravellosa de la cèlebre tramuntanada de Dalí vestit de dictador, mentre el president Montilla anava pregonant als quatre vents alemanys que la llengua castellana també era patrimoni dels catalans. Recuperin al portal 3Cat un vídeo de Monzó amb la Martina Klein en què parlen de la polla i una conseqüència posterior, amb l’anàlisi afinada de l’escriptor que connecta el conegut travallengua amb les formes actuals de censura a certes escoles, que van canviar “polla” per “gallina” perquè sonava a cigala. En fi, que en Monzó plega de l’articulisme i diu que vol aprendre a jugar a la botifarra. Que vingui un dia a Lleida, que de manilles, contrar i recontrar, en sabem. I, si vol, el convidarem a cap i pota.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking