Pedres i morts
Es fa difícil parlar de res quan hi ha tot de morts de cos present. És el que ha passat al País Valencià arran del desastre de la dana, que ha fet impossible debatre sobre els danys col·laterals que el fang ha portat. Hem vist com el poble valencià, amb tota la raó del món, ha expressat l’enuig i el rebuig a les accions de la classe dirigent atacant, entre altres, un símbol que li és propi, el Palau de la Generalitat. Les imatges del vetust edifici medieval enfangat i pintat amb esprai vermell han estat feridores. Els que treballem en l’àmbit del patrimoni historicoartístic hem patit, tot i que de cap manera comparable amb el sofriment dels que han perdut llars, pertinences o, fins i tot, persones estimades. La ira projectada cap a l’edifici és lògica i comprensible, justificable des del punt de vista de la humanitat i els sentiments. Hi ha res que passi per sobre de la pèrdua de vides? Tot empetiteix al costat d’això. Tanmateix, en el context d’un desastre natural i humà, hi ha qüestions inherents al problema que han de tractar-se, malgrat el dolor i la indignació no deixin gaire espai. Negar el dret a l’opinió tècnica a col·lectius que veuen erosionats els seus àmbits professionals que, en el fons, són vitals, no és la solució. Em refereixo a tots els que han aixecat la veu contra els atacs que ha patit el patrimoni en el marc de les reaccions populars, que han vist com se’ls insultava i se’ls acusava d’insensibilitat. Perquè els atacs no han estat accions reversibles que marxen amb aigua i sabó, com s’ha dit. És molt més complex des del punt de vista tècnic, perquè no tot s’arregla amb una brigada de neteja. Els edificis històrics que són seus de poder no són la llar de qui mana i no solament representen qui els habita temporalment, sinó que són patrimoni de tots i casa nostra. Ens pertanyen i ens expliquen, parlen de la identitat col·lectiva i hem de llegar-los a les generacions futures. En situacions reactives contra un mal govern que ha provocat morts, s’entén que la ràbia es transformi en destrucció d’elements materials, però això no justifica que atemptem contra els nostres edificis històrics. Perquè hi ha mil coses per trinxar abans que un edifici medieval i perquè el dret a la protesta legítima ha de ser compatible amb la conservació del patrimoni.
