La Ricarda i Vallmanya
Ahir parlava amb ella per telèfon i la Inés estava contenta. En tenia motius. Havien estat molts anys d’insistència, lluita callada i, cal dir-ho, de molts diners invertits en el manteniment de la casa familiar a tocar de l’aeroport del Prat. Dimarts el Ministerio de Cultura anunciava la compra de la Casa Gomis, al paratge de la Ricarda, per 7,2 milions d’euros, una xifra a l’altura de la transcendència d’aquest habitatge excepcional dissenyat per Antonio Bonet a partir de 1949. La casa és Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) i el manteniment és molt costós. A més, la seva rellevància en el context de l’arquitectura moderna supera amb escreix allò que una família pugui fer, amb tota la bona voluntat del món. Havia de passar a mans públiques, sí. La celebració recent de la biennal Manifesta, en què la casa s’ha pogut visitar, ha estat el desencadenant de la compra del Ministerio. Això és així i cal dir-ho, perquè s’han afirmat (m’incloc) coses gruixudes d’aquest esdeveniment de gestió privada regat amb milions públics, però com a mínim ha servit per resoldre un problema. Però també hi ha un revers, una cara B: que el Ministerio s’hagi gastat set milions en una casa meravellosa quan deu la mateixa quantitat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, o quan fa anys i panys que no compra ni una sola obra d’art per a museus catalans, mentre gasta milions i milions per als de Madrid. Sigui com sigui, el Ministerio ha actuat a la Ricarda amb responsabilitat, de la mateixa manera que ho podia haver fet la Generalitat que, imagino, no ha adquirit la casa per manca de pressupost (m’estranyaria que hagués estat per manca d’interès). Ara bé, d’aquest cas se’n poden extreure diverses conclusions d’aplicació, per exemple, a Alcarràs, on l’ajuntament porta temps rentant-se’n les mans i donant excuses de mal pagador per no assumir la responsabilitat amb el casalot del president Macià a Vallmanya, mentre que la Generalitat ha badat com no havia d’haver badat en la catalogació de la casa com a BCIN. I què dir de l’actual propietari de la finca, que s’ha comportat com un autèntic irresponsable i xantatgista, a banda que no ha complert amb les obligacions de preservar-la tal com marca la llei. Només desitjo que li acabin expropiant pel preu més baix possible, perquè s’ho té ben merescut.
