És l’hora de solucions polítiques

Catalunya va viure ahir una nova macromobilització independentista organitzada per l’ANC i Òmnium per cinquena Diada consecutiva. Aquesta vegada repartida en cinc ciutats, una de les quals va ser Lleida, que va registrar la manifestació més nombrosa de la seua història amb desenes de milers de persones. Com sempre, hi ha discrepàncies sobre el nombre real de manifestants, però aquesta és una qüestió supèrflua. Concloure que el procés sobiranista es comença a desunflar perquè puguin ser menys que en anys anteriors és un error, igual que presentar els actes massius de les últimes Diades com l’expressió que la gran majoria dels ciutadans de Catalunya donen suport de forma inequívoca a la independència. El que és evident, números concrets al marge, és que hi ha un important volum de catalans que aposta per la independència, i que encara són més aquells que defensen el dret a decidir. Pensar que aquest és un fenomen que s’acabarà diluint per si sol (d’aquí ve la reiterativa comparació amb un suflé) no és que sigui un error polític de primer ordre, sinó que posa en evidència la incapacitat d’entendre la realitat catalana per part dels que defensen aquest plantejament. Però, per desgràcia, aquesta és una visió que sembla molt majoritària a Madrid. L’actuació del Govern del PP en els últims anys, marcada per un immobilisme obstinat combinat amb iniciatives de recentralització i en contra del català, sembla pròpia d’una estratègia basada en el com pitjor a Catalunya, millor per a mi a Espanya, això sí, conseqüent amb la campanya que els populars van fer en el seu dia contra el nou Estatut i el recurs dels quals va motivar la sentència del Constitucional que va ser la metxa que va prendre l’actual procés sobiranista. Aquest és un conflicte polític que ha de tenir una solució política, no judicial, i per a això és necessari que el Govern de l’Estat, sigui com sigui en els propers mesos, canviï la seua actitud. A hores d’ara, el millor és que els ciutadans donin la seua opinió a través de les urnes. I en aquest cas, també és necessari que els promotors de la independència abandonin postures maximalistes i terminis inamovibles de cara a buscar una consulta negociada, perquè apostar-ho tot a una sortida unilateral es presenta difícilment viable. La millor prova és que cada una de les quatre grans manifestacions de les Diades

anteriors

s’havia presentat gairebé com l’últim pas cap a la independència.