Madrid calla i les urnes esperen

Més enllà de l’absurda i habitual guerra de xifres sobre els manifestants que a ningú afavoreix, perquè les exageracions en els dos sentits posen en dubte la credibilitat, és evident que diumenge hi va haver un clam independentista a tot Catalunya, que es van veure les manifestacions més multitudinàries viscudes mai a Lleida, Tarragona, Salt o Berga i que hi ha un sector importantíssim de la ciutadania catalana que exigeix un canvi radical de situació. És un clam que cap governant assenyat pot obviar i molt menys quan és el cinquè any consecutiu en què es repeteix la mateixa història sense que hi hagi cap altra resposta des del Govern central, i bona part de la societat espanyola, que minimitzar la protesta i menysprear les reivindicacions. És un error sense precedents del president Rajoy que jutjarà la història, perquè cada dia que passa és més difícil trobar una solució a l’endèmic problema català i perquè cap governant que es preui no pot fer-se el desentès davant una reivindicació tan permanent d’una part molt significativa de la ciutadania catalana.

Desenes de milers de catalans van demanar diumenge la independència de Catalunya, però també hi ha desenes de milers de catalans que no li donen suport, amb opcions diverses sobre la relació catalana amb l’Estat espanyol, i d’acord amb els resultats electorals tenim una societat partida per la meitat, amb petites oscil·lacions en vots o escons i sense que en els comicis més recents cap dels dos bàndols hagi aconseguit eixamplar la seua base. Davant del dilema, la resposta de Madrid continua sent el silenci confiant estúpidament que el problema s’arregli sol, i des d’aquí es debat si la fórmula ha de ser un referèndum pactat, que sembla impossible, o un altre d’unilateral de validesa dubtosa i en el qual previsiblement no participarien els unionistes, o finalment unes altres eleccions, aquesta vegada constituents, que va ser l’opció defensada ahir pel president Puigdemont. En tots els casos, la solució passa per les urnes en una convocatòria democràtica en la qual participin en igualtat de condicions totes les alternatives, que és la millor plasmació del dret a decidir, però també perquè hi hagi una majoria qualificada si es vol canviar l’actual estatus. I això, ara, sembla més difícil.