Calvari socialista

Han votat gallecs i bascos sense grans canvis en l’àmbit intern, amb Feijóo i Urkullu que han vist ratificat el seu estil i es mantindran al capdavant dels seus respectius governs, i poques sorpreses en aquesta ocasió respecte al previst en les enquestes. Han irromput les coalicions de Podem, però menys del que s’anunciava fa uns mesos, perquè no superen Bildu a Euskadi i empaten a escons amb els socialistes a Galícia, i el que sí que s’ha corroborat és que els socialistes tornen a obtenir els pitjors resultats de la seua història. Ja són massa eleccions en les quals els socialistes baten rècords negatius per mirar a una altra banda i atribuir-ho a suposats candidats de perfil baix, com els que es presentaven en aquests comicis, perquè reflecteixen un problema la responsabilitat del qual no és exclusiva de Pedro Sánchez. Cal recordar que també Rubalcaba va aconseguir en el seu moment els pitjors resultats de la història i que durant tota la campanya des de les files socialistes han sorgit més veus criticant el lideratge de Sánchez que demanant el vot per als candidats basc o gallec. I per si hi havia cap dubte, només cal veure les reaccions posteriors als resultats electorals en les quals de forma més o menys oberta es reclamaven dimissions i es rebutjaven les propostes de Sánchez d’obrir un congrés extraordinari. Però no responien a la pregunta d’Iceta de si els socialistes haurien obtingut uns resultats millors en el cas d’haver donat suport a la investidura de Rajoy, com reclamen els barons i líders socialistes que qüestionen Sánchez. I aquesta és la qüestió de fons que està dividint el PSOE: apostar per la governabilitat del país i facilitar la investidura de Rajoy o bé mantenir la seua oposició a Rajoy, buscar una possible alternativa d’esquerres i, en cas de fracassar, resignar-se a unes terceres eleccions. És tota una paradoxa que el perdedor de les eleccions del juny sigui qui hagi de decidir el futur d’Espanya i que des de les seues mateixes files se l’empenyi a donar suport a l’antagonista, a l’adversari de tota la vida, a qui els ha menyspreat durant tota la legislatura i a qui simbolitza per a les bases socialistes el més menyspreable de la vida política. I, a més, ho demanen a canvi de res, perquè no consta que Rajoy hagi ofert cap contrapartida amb l’objecte d’una suposada governabilitat. Poden seguir collint derrotes, però almenys que no perdin la coherència.