Hi ha cap resposta?

El president Puigdemont va plantejar ahir a Madrid una proposta concreta per negociar un referèndum pactat, en la qual està disposat a parlar de la pregunta i la valoració dels resultats, de la data, dels percentatges necessaris, de la participació imprescindible i dels terminis i de tot el que es consideri perquè pugui fer-se una consulta pactada i amb totes les garanties perquè els catalans es pronunciïn sobre el seu futur. Des d’una òptica independentista, alguns consideraran la proposta com un marc ja superat pels esdeveniments i, de fet, tornem a alguna de les iniciatives plantejades per Artur Mas abans del 9-N. Però ara arriba amb més flexibilitat, amb la voluntat d’“asseure’s en una taula i no al banc” dels acusats i amb reiterades crides al diàleg que contrasten amb el to més bel·ligerant d’algunes declaracions parlamentàries. Lamentablement, no hi havia cap representant del Govern espanyol a la conferència de Puigdemont, i mentre des de Podem es donava suport al dret a celebrar una consulta, des del PP tornaven a contestar amb la grandiloqüència habitual que no recolzarien cap iniciativa contra la unitat espanyola, alhora que oblidaven que una consulta ciutadana no pressuposa cap atac contra res, sinó que és un exercici democràtic, la forma de reflectir la voluntat d’un col·lectiu i conèixer el que pensa i el que vol per al futur. Negar-se a reconèixer que a Catalunya hi ha amplis sectors que aspiren a la independència i que més de la meitat dels seus ciutadans volen que es convoqui una consulta amb garanties perquè cadascú expressi la seua opinió no només no resoldrà la qüestió, sinó que contribuirà a agreujar-la. Ho han fet al Canadà o al Regne Unit i en cap dels dos casos no ha saltat l’estat pels aires, mentre que aquí fa anys que tenim el problema enquistat, el país dividit i la política estancada per aquesta qüestió. El president Puigdemont ha plantejat el tema d’una forma civilitzada, ha traslladat el sentir d’una majoria i s’ha arriscat a rebre crítiques dels sectors més independentistes perquè s’ha mostrat disposat a negociar-ho tot. El mínim que es pot esperar del Govern central és que escolti qui ostenta la representativitat de Catalunya, que valori la seua proposta i que s’assegui a negociar. Els mateixos que van criticar el “no és no” en una altra negociació no haurien d’aplicar ara aquesta falta d’arguments a un tema crucial.