Més a prop de la investidura

En vista de l’ambient que es respirava a la celebració de la Fiesta Nacional de España i dels gestos de complicitat entre populars i els socialistes presents, sembla evident que la investidura de Rajoy és un fet i que, després de la defenestració de Sánchez en el PSOE, no hi ha cap altra alternativa que deixar governar el PP, intentar mantenir els seus feus i treballar per estroncar ferides allunyant tot el que es pugui el panorama electoral per refer un partit les bases del qual han quedat estupefactes i desorientades arran del cop contra el qui n’era secretari general. La decisió a les files socialistes està presa, i amb aquest objectiu es va descavalcar Sánchez, però ara es tracta d’explicar a les bases i als militants que els seus vots serviran per investir Rajoy, que durant quatre anys ha imposat el seu corró per aplicar una gestió de dretes menyspreant els dirigents socialistes, i perquè continuï a La Moncloa sense haver ofert cap contrapartida, ni la més petita rectificació. Més aviat al contrari, el mapa polític espanyol ha experimentat un tal gir que els primers interessats en la investidura de Rajoy en aquests moments són els dirigents socialistes actuals, mentre que en el PP encara hi havia qui estudiava l’absurda possibilitat d’unes terceres eleccions amb la seguretat que llavors la seua majoria estaria prop de convertir-se en absoluta. Són tan preocupants totes les alternatives, que caldrà conformar-se amb el mal menor, tenint en compte que fa un any que estem sense govern, que Brussel·les amenaça amb sancions pel dèficit o que la paràlisi política escatxiga l’economia, i amb el pas dels dies ja està assumit que aquest mal menor és la continuïtat de Rajoy, encara que per a això hagin de fer-se

l’

harakiri els socialistes. Primer, han esperat que es dissipessin els efectes del comitè federal, i ara començaran les justificacions sobre la base de raons d’Estat, la governabilitat del país i els problemes interns, però els socialistes ja tenen assumit que facilitaran la investidura de Rajoy i que el “no és no” i el seu autor han passat a la història. Hauran salvat els mobles, i potser alguns dels inspiradors de la maniobra aconseguiram millorar les finances de les seues autonomies, però la història jutjarà el seu paper i les conseqüències que tindrà per a l’esquerra espanyola. El que sí que marca una fita és com de fàcilment un dirigent de la dreta ha aconseguit el suport del primer partit de l’esquerra.