Rajoy ja demana més

El candidat a la presidència Mariano Rajoy va afrontar la primera sessió d’investidura com si fos un tràmit molest però ineludible, amb una feina d’adob de 50 minuts, que va semblar més el primer examen d’unes oposicions que l’explicació d’un programa de govern. Una cosa que, evidentment, considera que no li fa falta, perquè ja té els vots garantits i no era qüestió de repetir el discurs anterior de quan va ser rebutjada la seua candidatura. Però sí que va deixar clar, tot just començar, que no es tractava de votar la seua candidatura, sinó de votar sí o no a la repetició d’unes eleccions que serien desastroses per a Espanya, per a la seua imatge exterior, per a l’economia i per a tots els ciutadans. No hi va haver ni el més petit reconeixement al fet que la principal responsabilitat que no s’hagi format govern en gairebé un any correspon a la força més votada, que no ha mostrat ni la més petita voluntat negociadora. Però, després de la descripció del negre panorama que ens espera si es repeteixen eleccions, deixa caure que han succeït “canvis molt rellevants que han millorat la situació política” i, després de dir que no vol entrar en qui sortiria guanyant o perdent amb unes noves eleccions, deixa clar que s’ofereix a governar i insinua que sacrifica les seues millors expectatives en unes altres eleccions pel bé d’Espanya. Tota una pirueta política per presentar-se com el salvador després de passar un any esperant que es dessagnés l’adversari. I va rematar la seua dialèctica amb l’exigència que necessita “un govern sòlid, estable, durador i tranquil·litzador”. No n’ha tingut prou amb l’abstenció del PSOE, que facilitarà la seua investidura, i ja demana més, amb l’advertència que l’estabilitat d’un país també depèn de l’oposició, i encara que Rajoy ha moderat el to i ha ofert dialogar i negociar tot el que sigui necessari amb ofertes de pactes per a l’educació, les pensions, la creació d’ocupació i el finançament autonòmic, ja és previsible que si no s’arriba un a consens, tota la culpa serà dels socialistes. I va afegir que “sembla just i raonable” que li donin suport els qui no vulguin unes noves eleccions, presentades com la gran amenaça per als socialistes i el gran argument per prolongar el seu suport a Rajoy. No van faltar les habituals al·lusions al compliment de la legalitat a Catalunya i l’apel·lació a l’ordre constitucional, però sense anomenar la corrupció, ni esbossar cap mena d’autocrítica. No li cal.