Delinqüents sexuals reincidents

Els Mossos van detenir diumenge passat a la Panadella un intern del centre penitenciari de Ponent acusat de segrestar, violar i ferir amb una navalla una jove d’Igualada al sortir de permís de la presó. L’agressor, Tomás Pardo Caro, conegut com el violador de Martorell, té un ampli currículum delictiu sexual pel qual compleix una pena de 26 anys. No és l’únic cas d’agressors reincidents. Tenim el tristament cèlebre segon violador de l’Eixample de Barcelona, detingut per delicte sexual quan va sortir de la presó, o el violador de Vall d’Hebron, que va quedar en llibertat al complir 20 anys de reclusió, després de ser condemnat a 311 anys per 17 violacions. Els dubtes planen sempre, legalment i socialment, sobre la llibertat que es concedeix a aquests malalts sexuals que difícilment arriben a rehabilitar-se mai. De fet, l’última reforma del Codi Penal ja contemplava el control d’aquests violadors una vegada han complert la pena. Als Estats Units s’aplica la castració química des de fa 17 anys en programes de llibertat condicional al demostrar-se inútils altres tipus de prevenció o rehabilitació amb aquests depredadors. La castració és opcional per als primerencs i obligatòria per als reincidents. Però, en darrer terme, hi ha una realitat inqüestionable, i és que no es pot imposar sancions a les persones per ser perilloses potencialment, sinó només pels actes comesos. I si bé és cert i just que a qui ja ha pagat el seu deute amb la societat no se’ls pot, ni així ha de ser, aplicar altres mesures, també ho és que la reincidència s’ha de convertir en una excepció a la regla general que avala l’Estat de Dret. Per tant, els braçalets electrònics, la castració química, els tractaments psicològics obligatoris o altres mesures postpena s’han de generalitzar de forma obligatòria per als delinqüents sexuals. La societat sense riscos no existeix si no volem viure en un estat policial perpetu, però les reformes legals i judicials aprovades han d’aplicar-se i molt ens temem que en la majoria d’ocasions és la falta de pressupost el que possibilita que reclusos sense redempció possible, segons conclouen tots els psicòlegs i psiquiatres consultats, tornin a sortir al carrer sense el control necessari per a desgràcia i frustració de les víctimes, com la jove d’Igualada que encara és a l’UCI per les agressions del seu violador.