L’absoldrà o el condemnarà

Després de la mort de Fidel Castro, al cap de vuit anys d’haver abandonat el primer pla de la política cubana, toca valorar el seu paper en la història de la qual ja forma part i jutjar si l’absoldrà, com va dir en el seu al·legat al ser jutjat després de l’assalt a la caserna de Moncada abans de Sierra Maestra i el triomf de la revolució, o el condemnarà per ser l’últim tirà del segle XX, com s’han afanyat a proclamar-lo des de Miami i la dreta populista especialment encoratjada després del triomf de Trump. L’absoldran els que han vist en Castro el símbol de la transformació d’un país que amb Batista era el pati del darrere dels Estats Units, un niu de corrupció en el qual les diferents màfies imposaven la seua llei, i que sota el seu mandat es va convertir en el país capdavanter en sanitat i en educació de tot Llatinoamèrica, en un país que va recuperar el seu orgull nacional, que va plantar cara a l’imperialisme nord-americà de la Guerra Freda amb uns costos econòmics i socials dels quals encara no s’ha recuperat, que es va convertir en model per al Tercer Món i que va exportar el seu model revolucionari a tot Amèrica i part de l’Àfrica. Al contrari, el condemnaran els que han vist com es perseguien a l’illa els drets humans i les llibertats, els que li van retreure la seua deriva cap al comunisme, encara que en el seu moment no li deixessin una altra opció, o els que consideren que la seua perpetuació en el poder sense evolució democràtica ni transformació ha abocat l’illa a la pobresa i l’aïllament. El veredicte dependrà de les òptiques personals i d’on vulgui posar-se l’accent en el mig segle de castrisme, però és evident que no només en la història de Cuba, sinó en la de tot Hispanoamèrica, el triomf de Castro i la seua revolució va marcar un punt d’inflexió en les esperances de transformar les societats i els països més pobres en les relacions geopolítiques i fins i tot en els costums socials o les modes culturals. Es fa més difícil el judici perquè el mateix Castro i el seu règim van evolucionar des del nacionalisme radical del Movimiento 26 de julio fins a convertir-se pràcticament en l’últim comunista al capdavant d’un govern i encara que és evident que va cometre molts errors, com qualsevol governant amb tants anys al poder i en unes circumstàncies tan difícils com el bloqueig i l’amenaça permanent dels EUA, ningú podrà negar-li l’amor al seu país i la voluntat de fer-lo més lliure, més igual i més digne.