Massa ‘ni-nis’

A la província de Lleida hi ha prop de 15.000 joves d’entre 16 i 29 anys que ni estudien ni treballen. Són els denominats ni-nis, encara que com adverteixen els experts, és un error posar-los tots al mateix sac, perquè el concepte de ni-ni va sorgir inicialment per identificar joves que no volien estudiar ni tampoc feien cap esforç per integrar-se al mercat laboral, mentre que ara són molts els que compten amb titulacions superiors que no treballen simplement perquè no poden. Amb tot, aquesta situació il·lustra el doble dèficit que afecta aquest país: una alta taxa de joves que no acaben ni l’educació obligatòria o que no continuen estudiant una vegada l’han finalitzat, i un volum d’atur juvenil molt per sobre de la mitjana de bona part dels països europeus. Pel que fa al primer, és necessari establir d’una vegada les bases perquè hi hagi una política educativa consensuada, no subjecta als canvis polítics, elaborada tenint en compte les demandes dels centres, que són els que millor coneixen la realitat i les necessitats de cara a la formació de joves i adolescents. En aquest procés també s’hauria de potenciar la Formació Professional, perquè com també assenyalen els experts, d’algun temps ençà tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya hi ha una certa obsessió perquè els joves estudiïn carreres universitàries que de vegades tenen poca sortida laboral, en detriment d’estudis de menor nivell que tenen un alt percentatge d’inserció laboral i que a la llarga fins i tot poden arribar a oferir millors possibilitats de promoció professional.

Ara bé, cal tenir clar que tota millora en la política educativa i de formació dels nostres joves serà poc efectiva llevat que augmenti la taxa d’activitat i que hi hagi una aposta decidida per potenciar sectors que puguin crear llocs de treball de més qualitat. Mentre al mercat laboral continuïn predominant les feines precàries i mal pagades, els joves ho continuaran tenint difícil tant per trobar una primera feina com per consolidar la seua inserció laboral. I en aquest aspecte, potser seria necessari que els nostres polítics reflexionessin si, com sembla –en això no hi ha diferències entre Catalunya i la resta d’Espanya– el nostre futur ha d’estar basat en els serveis, el turisme i grans centres de lleure i joc.