Europa, en hores baixes

Passat el revés del Brexit, arriba ara la derrota del primer ministre italià, que havia encarat el referèndum com una qüestió personal i ha hagut de dimitir, i que col·loca la tercera economia de la Unió Europea en una situació d’inestabilitat, perquè bona part de l’heterogènia coalició que ha propiciat la derrota de Renzi també aposta per la sortida d’Europa. Com a mal menor, els europeistes respiren alleujats, perquè almenys a Àustria no va guanyar la ultradreta i el nou president serà l’ecologista Alexander van der Bellen, però convé no sentir-se enganyat, perquè la presidència austríaca és un càrrec més representatiu que executiu i, sobretot, perquè el candidat de l’extrema dreta va aconseguir un 46,7% dels vots, una xifra preocupant de cara a les eleccions generals en les quals la fragmentació del vot europeista o progressista pot afavorir els ultranacionalistes. Una cosa semblant pot succeir a França, on, si Manuel Valls, que ahir va anunciar la seua candidatura, no hi posa remei, hauran d’elegir entre l’extrema dreta de Le Pen i la dreta dura de Fillon, o a Holanda, o a Dinamarca, on també les forces populistes poden arribar al govern amb programes xenòfobs i disposats a sortir de l’euro i de la Unió Europea. Una cosa que també es debatrà a Itàlia després de la derrota de Renzi, perquè tant els populistes de dreta com d’esquerra, units per derrotar la reforma constitucional amb un 60 per cent dels vots, plantegen la sortida de l’euro i culpen Brussel·les dels mals del país. No és tan problema el canvi de govern de Renzi i la inestabilitat política, una cosa consubstancial a la política italiana, com les postures antieuropees del Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo i dels grups de dreta que comparteixen l’euroescepticisme. Davant l’amenaça que la tercera economia continental es plantegi l’abandó de la UE i de l’euro, es podria esperar alguna resposta de Brussel·les i dels defensors de l’europeisme, però, tal com va succeir després del Brexit, es troba a faltar un missatge esperançador, una argumentació sobre els avantatges que ha comportat la unió econòmica i monetària del continent i, fins i tot, alguna autocrítica sobre l’excés de burocràcia i els errors comesos. Però fa l’efecte que només queda la Merkel al capdavant d’Europa i que els crítics multipliquen suports. I seria un error històric i un pas enrere destrossar la idea europea.