La nova política es fa vella

Després d’escoltar durant tot un any, amb la ressaca de dos eleccions, que havia triomfat la nova política, arribem al tancament d’aquest 2016 amb els partits representants de la novetat, Ciutadans i sobretot Podem, embrancats en unes crisis que fins ara es consideraven exclusives del que anomenaven vella política. La pugna a Podem entre Iglesias i Errejón s’assembla com una gota d’aigua a les que han patit històricament els socialistes des de l’època de Prieto i Largo Caballero fins a la de Pedro Sánchez i Susana Díaz, passant per la de González i Guerra, amb la diferència que no s’escapçaven secretaris d’organització o portaveus en l’assemblea de Madrid amb la facilitat amb què ho han fet els que venien a renovar la casta política. Ahir, Iglesias demanava perdó per l’espectacle i fa bé, demostrant bon maneig de les xarxes socials i del llenguatge audiovisual, però el seu missatge arribava després de defenestrar el portaveu errejonista i comprovar que després de les votacions sobre el reglament de la futura assemblea necessita pactar amb algú per mantenir la seua hegemonia. Una cosa molt semblant al que han fet els partits d’esquerra europeus en els últims 50 anys, des del laborisme britànic a l’eurocomunisme italià. Per la dreta, la crisi de la suposada nova política arriba amb sordina però és evident que Rivera, i a Catalunya Arrimadas, han rebut crítiques per la redefinició del seu nou ideari, perquè el protagonisme del partit no respon a les expectatives creades, perquè hi ha discrepàncies sobre el seu paper a Catalunya i fins i tot perquè es qüestionen els lideratges. Una situació molt semblant a la que es pot inferir de la història recent del PP, que Aznar ha reactivat amb el seu cop de porta i fins i tot a molts dels dubtes que suscita la conversió de CDC en PDeCAT, per molt que en aquest últim cas l’aposta independentista es converteixi en element catalitzador i apaivagui moltes de les possibles crítiques a la seua transformació. En qualsevol cas, és significatiu que la suposada irrupció de la nova política, amb nous partits per la dreta i sobretot per l’esquerra, beneïda per les municipals i confirmada en les dos eleccions generals dels últims dotze mesos, queda relativitzada perquè pateixen de vicis molt similars als partits ja existents, que poden augmentar a mida que tinguin més quota de poder. Pensàvem que el canvi era diferent.