Violència al futbol

La violència als estadis de futbol és notícia un dia sí i l’altre també, des d’ultres que insulten propis i estranys amb tota mena d’improperis que van des del masclisme a la xenofòbia, passant pel llançament d’objectes i la destrucció de mobiliari dels camps i els seus voltants, fins a la mort de l’aficionat del Deportivo, assassinat en una baralla entre ultres a Madrid el 2014. L’exasperació social que envolta i encoratja aquest esport condueix grups de joves i no tan joves a utilitzar el futbol com a pretext per als seus excessos. Les tribus d’ultres se citen per atacar-se com animals o bé ronden per parar emboscades als seguidors rivals. “Ets un marieta, Cristiano Ronaldo.” “Sí, però forrat de pasta, cabró.” Aquest tipus de diàlegs de totxos resumeix l’elegància dels uns i l’ostentosa finalitat de l’esport per a d’altres. A pesar que alguns clubs han portat a terme campanyes per allunyar dels estadis aquests violents, d’altres consenten la seua presència amb l’excusa de l’animació. I a aquests bàrbars comportaments se sumen cada cap de setmana les mil i una disputes per errors arbitrals, picabaralles entre jugadors i discòrdies mediàtiques diverses. Amb la suma de tot plegat, el panorama del món del futbol no resulta precisament exemplar. Però si tristos i repudiables són aquests comportaments en els diferents àmbits del futbol professional, les agressions en l’esport base ja són la gota d’un vas que no hauríem de permetre que vessés. Que un jugador juvenil del partit entre l’Escola Noguera i el Cervera B clavés dissabte un cop de puny al col·legiat que va obligar a evacuar-lo a l’hospital en ambulància per fractura del septe nasal és intolerable. La Federació Catalana va iniciar l’any 2015 una campanya de sensibilització per eradicar els insults i la violència del futbol base. Però fins que les mesures no afectin de la mateixa manera els pares, els entrenadors, els clubs i, per descomptat, els jugadors, serà molt difícil avançar en la bona direcció. Les denúncies i les sancions davant d’aquest i altres casos similars han de ser exemplars, per molt que al Cervera li dolgui castigar un esportista que, pel que sembla i segons el club, havia tingut fins al moment un bon comportament. I és positiu que el club hagi demanat perdó a l’àrbitre, però els actes de contrició no són suficients si no van acompanyats de dràstics canvis teòrics i pràctics de què és l’esport i quina és la seua finalitat.