Absències comprensibles

Malgrat el reconeixement que fa l’article 2 de la Constitució espanyola sobre l’existència de “nacionalitats i regions”, amb les diferències implícites que comporta, la política a l’Espanya dels últims temps tendeix a la uniformitat i la generalització del “cafè per a tothom” que es va imposar com a norma per a la política autonòmica, amb les “intocables” excepcions de Catalunya i Euskadi. I caldrà dir que és clarament contrari a l’esperit constitucional, que tant s’invoca considerar que estan en igualtat Catalunya i autonomies de nou encuny com ara Múrcia o la Rioja, o fins i tot ciutats autònomes com Ceuta i Melilla, malgrat les evidents diferències d’història, cultura, economia i fins i tot consciència nacional. Si a la Constitució es parla de nacionalitats, és precisament per marcar aquesta diferència que ara Rajoy, i els seus antecessors, s’entossudeix a negar amb una Conferència de Presidents autonòmics que és la plasmació del “cafè per a tothom”. En aquest sentit, és lògic que els presidents d’Euskadi o Catalunya, que no es consideren autonomies, no assistissin a un acte inconcret, amb més càrrega protocol·lària que decisòria i que podria haver derivat en un pols, com ha succeït amb les reformes estatutàries per aconseguir tant com el qui més, amb clàusules específiques per igualar-se amb Catalunya. És evident que la qüestió autonòmica segueix sense resoldre’s i ni tan sols es respecta allò pactat el 1978, amb un marc que estreny molt uns i resulta folgat a d’altres que han hagut de construir la seua autonomia i els seus referents en aquests anys, per la qual cosa es fa imprescindible una redefinició que s’adapti a les demandes, respecti especificitats i apliqui criteris de solidaritat i no un simple transvasament de recursos d’unes autonomies a d’altres. De la conferència d’ahir, només va sortir el compromís de Rajoy de promoure un nou sistema de finançament autonòmic, i aquí pot entendre’s que Euskadi segueixi al marge, perquè amb el concert ja té garantits tant els recursos com l’autonomia financera, però Catalunya ha de ser-hi present per plantejar els seus greuges, defensar els seus drets i exigir un tracte fiscal millor. Per molt que per a alguns ja s’hagi superat aquest marc i estiguin en una altra fase reclamant la independència, mentre no arribi i hi hagi una majoria qualificada, caldrà negociar amb Espanya un tracte millor, que passa per un finançament més just.