Després de Brussel·les

La conferència del president Puigdemont a Brussel·les s’ha quedat ara per ara per a consum intern i potser no va ser l’èxit polític i mediàtic que els organitzadors esperaven, primer perquè ja es van encarregar els eurodiputats del PP de contraprogramar l’acte, comptant amb el suport del nou president del Parlament Europeu que va convocar tots els ambaixadors i segon perquè, malgrat el desplegament previ, el tema català no figura entre les qüestions prioritàries de l’agenda europea, més pendent dels primers passos de Trump o de resoldre les contradiccions internes que d’obrir nous fronts de polèmica amb un enfrontament directe amb un estat membre. Però les valoracions a posteriori de l’acte no invaliden el sentit de la conferència i la transcendència que el president i el vicepresident del govern català expliquin a Brussel·les els seus plantejaments i els seus legítims objectius polítics. Puigdemont pot i ha d’explicar a tots els fòrums al seu abast el programa polític amb què va ser investit i intentar convèncer els qui desconeixen el procés quines són les causes del conflicte, explicar la seua postura i buscar suports perquè pugui arribar a celebrar-se un referèndum negociat que reculli la voluntat del poble català. Però també està clar que la prioritat que exigirà Europa i la comunitat internacional és que el procés tingui un ampli consens i així ho han admès dirigents independentistes reclamant que s’ha d’ampliar la base de suport, i per a això faran falta polítiques transversals i no centrar la gestió del Govern en el monotema de la independència com va quedar demostrat al ventall de preguntes que li van plantejar al president en el programa de TV3 de diumenge passat. El seguiment del full de ruta ha de ser compatible amb mesures per recuperar-se de les retallades, per garantir la sanitat i l’ensenyament públics i per millorar l’estat de benestar, i no com succeeix en alguns casos com a excusa per evitar que s’afrontin problemes urgents. Les presses mai són bones conselleres i menys quan el suport a l’objectiu no és massiu i cal treballar primer per aconseguir aquesta base àmplia i després traslladar les dades a la comunitat internacional. L’experiència d’altres processos demostra que no n’hi ha prou amb un vot per sobre del 50 per cent però sí que és argument contundent quan s’aconsegueix el suport d’una majoria àmplia.