Eixamplar la base

Les últimes eleccions i els sondejos posteriors mostren una societat catalana dividida més o menys per la meitat amb petites oscil·lacions segons les enquestes amb un terç de la població que no es considera involucrat. Després de les últimes eleccions, plantejades com a plebiscitàries per qui les va convocar, hi va haver dirigents independentistes de totes les tendències que van reclamar la necessitat d’eixamplar la base, d’aconseguir més adeptes perquè el procés fos irreversible en la línia d’una estratègia plantejada per Esquerra anys abans que l’objectiu de l’independentisme era seduir per incorporar nous partidaris. Després, per qüestions estratègiques o conjunturals, ha triomfat entre la coalició governant la tesi que un vot més justifica la ruptura malgrat els problemes de legalitat jurídica o social que es puguin plantejar, però l’objectiu s’ha centrat a intentar captar els sectors independentistes dels comuns i a neutralitzar el possible efecte Colau, sense que hagi quedat clar si és adversària o potencial aliada. En aquest bàndol es poden criticar mètodes i continguts i fins i tot discrepar d’algunes decisions, però s’entreveuen gestos per superar la barrera del 50 per cent de vots, però és trist que des de l’altre bàndol no hi hagi més argument que l’amenaça, l’escarment, el recurs als tribunals o les advertències per suspendre l’autonomia. És preocupant perquè de la resposta de Madrid es pot interpretar que no són conscients del descontentament regnant a Catalunya per qüestions que van des d’un finançament injust fins a les reticències al reconeixement de la seua identitat passant per atacs a la seua cultura i la llengua o falta d’inversió en les seues infraestructures. És trist que els partidaris de l’encaix català a Espanya s’encastellin amb els seus suports, no reclamin actuacions per seduir els indecisos, per convèncer amb fets els qui no ho tenen clar, per demostrar a tots que hi pot haver marcs de convivència més favorables, per reformar unes estructures que ja no funcionen o per copiar si fa falta models de finançament que han solucionat problemes similars. L’única estratègia del govern de Rajoy fins ara ha estat la de l’escarment, perquè l’oferta del diàleg es va difuminar en hores, la d’imposar la seua llei per sobre de qualsevol consideració i potser li estigui reportant bons resultats a Espanya però aquí perpetua la divisió.