Vist per a sentència

Els manuals sobre estratègia davant de judicis polítics, i hi ha ampli consens que el del 9-N ho és, plantegen dos possibles estratègies: la de connivència i acceptació del tribunal aprofitant les escletxes jurídiques que planteja l’ordenació per defensar l’actuació i buscar l’absolució, o bé la de ruptura negant el reconeixement al tribunal i aprofitant la ressonància del judici per plantejar les contradiccions de les acusacions i convertir la vista en un acte polític. Hi havia expectació davant de l’al·legat final de l’expresident Mas en el judici del 9-N i alguns sectors independentistes esperaven algun gest de desobediència o de falta de reconeixement al tribunal en una línia de ruptura, després de la defensa jurídica i estrictament tècnica dels seus advocats, però l’expresident, com va explicar a la roda posterior, es va mantenir fidel al seu estil i al del seu partit, amb una correcció exquisida, agraint fins i tot des de la discrepància la tasca del fiscal i del tribunal, mantenint fermament que no hi va haver desobediència, ni cap altre delicte, però assumint personalment la convocatòria i preparació del 9-N, l’execució del qual va correspondre després als voluntaris, “els quals ja no es podia parar, ni ordenar-los res”. Una forma hàbil d’assumir la decisió política i desviar les possibles responsabilitats jurídiques i una estratègia híbrida que potser no respon a les expectatives d’alguns aliats de Mas però que no és discutible perquè és l’elegida per qui s’asseu al banc dels acusats i té dret a treballar per una absolució que seria una gran victòria política i el millor suport al nou referèndum i sobretot a triar la tàctica, el tempo, els arguments i fins el moment adequat per escenificar la desobediència o la ruptura. Va deixar clar Artur Mas en la roda de premsa posterior al tancament del judici que no és partidari del postureig, ni de fer-se el “milhomes”, sinó d’assumir responsabilitats i aquest missatge és compartit pel seu electorat, al marge del que esperés el col·lectiu independentista. El judici ha quedat vist per a sentència i després de cinc dies de testimonis i al·legats es confirma el que es va avançar el primer dia: estem davant d’un error tant polític com jurídic, no té cap sentit que un president de Catalunya s’assegui al banc dels acusats per haver demanat l’opinió dels seus ciutadans i no ajuda gens a solucionar el problema entre Catalunya i Espanya.