Rectificació ja

Hi ha algunes actuacions de l’administració que provoquen estupor primer i tot seguit indignació, perquè demostren una deixadesa i una falta de sensibilitat respecte als problemes i situacions que pateixen els ciutadans. Com a servidors públics s’hi deuen i la seua prioritat màxima ha de ser atendre’ls. És inexplicable l’actitud del Consorci d’Educació de Barcelona, format per la Generalitat i l’ajuntament de la capital catalana, que encara no han contestat, tal com vam publicar ahir, a la reclamació de responsabilitat patrimonial efectuada per la família d’Abel Martínez, el professor lleidatà mort el 20 d’abril del 2015 als 35 anys en mans d’un alumne de segon d’ESO que el va apunyalar a l’institut públic Joan Fuster de Barcelona. Sol·liciten un milió d’euros d’indemnització al considerar que el centre era el responsable de l’alumne i van fallar les mesures de control. Va ser presentada el 23 de març de l’any passat i a data d’avui encara no han rebut resposta, quan el termini màxim per emetre una resolució és de sis mesos, i ja sumen una demora il·legal de quatre. L’única resposta del Consorci és que estan pendents del dictamen de la comissió jurídica assessora, per a la qual ha de resultar molt laboriós elaborar el seu informe malgrat que l’article 1903 del Codi Civil, en el qual es basa la reclamació, és clar i diàfan fins i tot per a qualsevol llec en la matèria a l’hora de fixar els criteris. “Les persones o entitats que siguin titulars d’un centre docent d’ensenyament no superior respondran pels danys i perjudicis que causin els seus alumnes menors d’edat durant els períodes de temps en què aquests es trobin sota el control o vigilància del centre”, diu l’esmentat article.

Produeix vergonya aliena l’actitud d’Ensenyament i l’ajuntament de Barcelona en el cas que ens ocupa i s’imposa una rectificació immediatament. Primer perquè la mort de l’Abel quan exercia la seua feina va ser i és una tragèdia per a la seua família, i la més mínima sensibilitat exigeix que la resposta administrativa a la seua legítima aspiració a ser indemnitzats ja hauria d’haver-se produït. I segon, perquè les dos institucions estan incomplint, quan haurien de donar exemple, els terminis que assenyala la normativa vigent per contestar als demandants.