Una vergonya europea

Les xifres de vegades imposen i, en aquest cas, reflecteixen una realitat que hauria de fer enrojolar més d’un. Espanya, en l’últim any i mig, hauria d’haver acollit un total de 17.000 persones que s’han vist obligades a deixar les seues llars i bona part de les seues pertinences per intentar assegurar la vida i la dels seus lluny de zones de conflictes bèl·lics. Doncs bé, si el compromís del Govern espanyol amb la resta dels països de la Unió Europea comportava donar asil a 17.000 refugiats (repetim la xifra perquè quedi clara), la crua realitat assenyala que aquest benefici només l’han aconseguit 744 o, el que és el mateix, menys del 5 per cent del total previst. Davant d’aquesta incapacitat resolutiva per intentar pal·liar una tragèdia humana de proporcions històriques, no és estrany que desenes de milers de persones provinents de tot Catalunya (entre les quals hi havia centenars de lleidatans) es manifestessin ahir a Barcelona per exigir una solució i donar una sortida digna i una oportunitat per refer les seues vides a les milers de persones que malviuen des de fa mesos en camps sense les condicions mínimes i en un hivern especialment cru. És ja una qüestió de dignitat que els dirigents polítics d’una societat com l’europea, que presumeix de ser tolerant i vetllar pels drets humans, facin un pas ferm endavant i s’oblidin de la burocràcia per fer cas al que demanen milers de ciutadans corrents: acabar amb una vergonya contra la qual la societat civil està disposada a obrir les portes de casa i ajudar en el que sigui perquè aquests refugiats puguin mirar al futur amb una mica d’optimisme, tal com va quedar ahir reflectit a la capital catalana.

Perquè parlem de la inacció de l’administració espanyola, però la majoria dels països en teoria acollidors tampoc és que s’esforci molt més a mostrar la seua cara més solidària. Així, i segons les últimes dades presentades per la Comissió Europea a començaments de mes, els 25 estats membres amb obligació d’aplicar les quotes comunitàries només s’han repartit el 7% dels 160.000 demandants d’asil. És, doncs, d’una urgència absoluta trobar una solució, perquè depèn d’això assegurar la vida d’aquestes persones, però també és imprescindible perquè els europeus ens sentim orgullosos dels nostres actes.