No som iguals

Ja va ser benigna la sentència perquè la petició fiscal de dinou anys per a Iñaki Urdangarin es va quedar en una condemna de sis anys i tres mesos, però almenys quedava la sensació que es castigava la impunitat per abusar de la seua situació i del seu matrimoni per lucrar-se, perquè se’l considerava culpable de delictes tan greus com prevaricació, frau a l’administració pública, tràfic d’influències i contra la hisenda pública. Ahir havien de conèixer-se les mesures cautelars del tribunal i una altra vegada el fiscal demanava una fiança de 200.000 euros per eludir la presó mentre se substancien els anunciats recursos en la instància superior, però el tribunal balear ha tornat a ser més generós, ha desestimat la petició del fiscal i ha decretat llibertat provisional sense fiança per al cunyat del rei i només haurà de comparèixer cada primer de mes en un jutjat de Suïssa i avisar si té pensat desplaçar-se per algun país de la Unió Europea. Encara que cada tribunal aplica els seus propis criteris, la norma habitual és que amb una condemna ferma superior a dos anys, o inferior si hi ha antecedents, s’ingressa a la presó i que amb una provisional superior als sis anys, com és el cas ja que és considerada una pena greu, també s’espera a la presó fins que se substanciïn els recursos i la condemna adquireixi fermesa. El que és absolutament inhabitual és que una condemna de sis anys i tres mesos, o de vuit anys del soci d’Urdangarin que sí que haurà d’entregar el seu passaport, es quedin en llibertat provisional sense fiança a l’espera del recurs davant del Suprem. El tribunal valora com un mèrit per atenuar les seues mesures que els dos condemnats han comparegut en cada una de les crides judicials, que en cap moment no han intentat eludir l’acció de la justícia i fins i tot es considera la puntualitat com un element positiu, com si no fos obligació de qualsevol imputat complir aquests requisits i com si en altres casos servís com a atenuant per complir la condemna. I paradoxalment es valora, a més de la bona actitud del condemnat, el “seu arrelament suficient en territori nacional” malgrat la seua residència habitual a Suïssa, una cosa que evidentment descarta el risc de fuga. La part negativa d’aquesta decisió és la comparació amb altres condemnats a una pena similar que han hagut d’esperar la resolució dels recursos a la presó. I això és una cosa que compromet seriosament la credibilitat del sistema.