La mentida en política

Des de l’11 de gener, data del dinar de Rajoy amb Puigdemont a la Moncloa, fins al dia 22 en què es va publicar la notícia de la trobada, tots els mitjans hem recollit fins a la sacietat declaracions de polítics de tots els colors assegurant taxativament que no hi havia hagut cap trobada ni estava prevista, i en alguns casos més atrevits fins desmentien rotundament els que parlaven d’alguna entrevista al més alt nivell. Molts, la majoria, no estaven informats del dinar, una cosa que demostra que no estan al primer nivell i malgrat això s’atrevien a ser contundents, però d’altres sí que n’estaven al corrent, entre ells els mateixos implicats, els seus col·laboradors més estrets i fins i tot els seus portaveus, i quan van ser preguntats durant aquest llarg mes i abans de la filtració, van negar qualsevol trobada. I a posteriori, fins i tot han presentat els nuls resultats de l’entrevista per justificar ja no només la discreció, sinó l’ocultació del fet o la seua menysvaloració com a manera de ressaltar que és l’altre el que es nega a qualsevol diàleg. Fins ara es considerava lícit que els polítics administressin els seus silencis o les paraules, que dosifiquessin la informació, que elegissin les vies de filtració o que diguessin sols la part que poguessin considerar beneficiosa, però no es considerava correcta la mentida, és a dir l’expressió o manifestació contrària a allò que se sap, es pensa o se sent, perquè amb l’engany es trenca la credibilitat. Però és el signe dels temps fins al punt que pràctiques similars s’han batejat com a “postveritat”, eufemisme de la mentida emotiva com l’anomenen altres i fins i tot el Diccionari Oxford l’ha considerat paraula de l’any, referint-se a quan els fets objectius, i reals, influeixen menys en la formació de l’opinió pública que les crides a l’emoció i les creences personals. El pitjor és que està funcionant en política amb bons resultats per als qui l’utilitzen, i només cal recordar les mentides divulgades a la campanya del Brexit, les que va propalar Trump durant tota la campanya amb un èxit extraordinari o en els seus primers dies de mandat en què ha arribat a inventar-se atemptats a Suècia o a Bowling Green. O salvant les distàncies i tornant a casa, recordar com Tarradellas va explicar que havia anat molt bé la seua primera i desastrosa entrevista amb Suárez. Però es vesteixi com sigui, és una mentida.