Tornar el que s’ha estafat

Primer Jordi Montull i ara també Fèlix Millet s’ofereixen a explicar al fiscal tots els detalls que implicarien Convergència en el suposat pagament de comissions a canvi d’adjudicacions en obra pública, per aconseguir una rebaixa en les possibles penes sol·licitades pel ministeri públic. Pel que sembla, s’ofereixen a aportar o a consolidar proves que permetin la incriminació de l’extresorer de CDC Daniel Osácar, que també s’asseu al banc, però no consta ni que els hagin tornat, ni que s’hagin compromès a restituir els diners estafats. El funcionament de la justícia permet que hi hagi acords extrajudicials, que el fiscal ofereixi pactes a algun dels acusats per aconseguir més contundència i que els tribunals siguin més magnànims amb qui mostra una col·laboració especial, però en aquest cas sembla difícil de justificar davant de l’opinió pública que una petició fiscal de 26 anys com és la sol·licitada per a la filla de Montull es redueixi a únicament tres anys de presó, dels quals un any se substituiria per multa perquè pogués evitar l’ingrés a la presó. A més, els beneficis per una confessió són personals i intransferibles i si qui confessa és Montull no pot traspassar aquests beneficis a la seua filla i es corre el risc de presentar l’administració de justícia com una martingala per castigar només una part dels presumptament culpables. I com s’ha reclamat en múltiples ocasions, cal exigir que l’aplicació de qualsevol benefici exigeixi ineludiblement la devolució dels diners estafats al conjunt de la societat. Hem vist com estafadors convictes i confessos ja estan al carrer després d’haver complert part de la seua condemna i, si han estat hàbils, com és la majoria dels casos, poden tornar a disfrutar de la fortuna que s’han apropiat il·legalment. Bona part de la ciutadania pot arribar a la conclusió que s’aplica un barem diferent per a aquests delictes de coll blanc al veure els tripijocs de Millet i Montull, o com Miguel Blesa, condemnat a sis anys, o Rodrigo Rato, condemnat a quatre, poden esperar tranquil·lament a casa la resolució dels recursos pel seu “comportament irreprotxable i just” durant el procés, mentre que altres condemnats a penes similars han d’esperar a la presó que el cas arribi a una instància superior. Consideren que no hi ha risc de fuga, però obliden que la seua actuació ha provocat indignació social.