L’obligació de defensar-nos

Fa un any va ser Brussel·les, ara ha estat Londres, que ja va patir l’onada terrorista el 2005 amb tres atemptats que van provocar 56 morts i 700 ferits, i al mateix mapa del terror també figuren amb creus negres Madrid, París o Niça, amb la trista seguretat que qualsevol ciutat occidental pot convertir-se en l’objectiu d’aquests nous llops solitaris o d’alguna de les cèl·lules jihadistes que poden actuar sota l’empara abans d’Al-Qaeda o ara d’Estat Islàmic, que va ser el que va reivindicar l’atemptat de Londres de dimecres. L’evidència demostra que és relativament fàcil provocar un atemptat i fins i tot una massacre i tenim un ampli ventall de barbaritats: des dels terroristes suïcides carregats d’explosius fins a qui agafa un camió i atropella multituds en dies assenyalats, passant per qui comença a disparar indiscriminadament o apunyala qui li surt al pas. Provocar el mal és fàcil i encara que sembli batalla perduda convèncer aquests fanàtics que amb la violència només aconsegueixen multiplicar el mal i el dolor i que fan pagar justos per pecadors, s’haurà de mantenir com a objectiu desitjable explicar els avantatges d’una societat tolerant, respectuosa amb els drets de tothom, incloses les minories, i que busca solucionar les diferències amb diàleg i no amb la violència. És el que diferencia les democràcies de les dictadures, siguin polítiques o religioses, però també caldrà ser conscients que aquest bonisme conceptual no és argument suficient per dissuadir els terroristes fanatitzats i llavors també es converteix en dret i obligació per a tots els ciutadans la defensa davant dels possibles atacs terroristes. És complicat perquè sempre és més fàcil destruir que construir, però les societats democràtiques han de defensar-se davant d’aquests atacs i els ciutadans hem d’assumir que estem en una situació de conflicte, no amb l’islamisme, sinó amb uns sectors radicalitzats que han declarat la guerra als països i a la cultura occidental. No es tracta de desencadenar cap psicosi, ni de renunciar a algunes llibertats amb l’objecte de la seguretat, però sí d’assumir molèsties i sacrificis en defensa pròpia i dels nostres sistemes democràtics i també de reclamar actuacions concretes en matèria diplomàtica, de control d’armament o de solidaritat internacional per eradicar el terrorisme i convèncer els fanàtics que la violència no és solució.