S’arregla amb diners?

S’havia publicitat amb una tal profusió de bombos i platerets l’anunci d’inversions a Catalunya del president Rajoy que venia a arreglar el problema català tirant de talonari, que al final cal preguntar-se si feia falta tant soroll per trobar-nos que les promeses d’inversió a Catalunya en aquesta legislatura ascendiran a 4.200 milions. Repassant els pressupostos del 2016, ens trobem que les partides d’inversió per a Catalunya s’atansen als 1.200 milions, amb la qual cosa, multiplicat per les tres anualitats que falten de legislatura, pot deduir-se que hi ha un esforç inversor, però les partides de l’any tancat a penes representen el 10 per cent del total, quan l’aportació catalana als ingressos pressupostaris està al voltant al doble, amb la qual cosa la generositat de Rajoy ja queda més en dubte, perquè millora les quantitats absolutes però segueix lluny de la proporció desitjable i paral·lela a l’aportació. Cal discutir, en primer lloc, si un país ha de finançar les infraestructures partint de les suposades mostres de generositat dels seus governants –com ahir va escenificar Rajoy– i no del dret a una equitat pressupostària segons els ingressos aportats i l’atenció a les necessitats peremptòries i els compromisos adquirits i, en segon lloc, cal lamentar que Rajoy només hagi convocat empresaris perquè l’ajudin a aconseguir la moderació i la sensatesa necessària per solucionar la qüestió catalana. Però anant a les promeses concretes, ens trobem que la principal partida és de 1.900 milions per a Rodalies de Renfe, un compromís que fa anys que s’incompleix, que es renova la voluntat de construir el Corredor Mediterrani i que, pel que fa a Lleida, s’anuncien 56 milions per al desdoblament de l’N-240, que ja estaven anunciats i promesos i que tornen a referenciar-se el 2020. Són inversions que en alguns casos ja haurien d’estar fetes i que, en d’altres, estaven compromeses, però que en qualsevol cas són benvingudes, si finalment s’executen en els terminis previstos, tot i que en cap cas poden interpretar-se com un gest magnànim del Govern central cap a una comunitat díscola, sinó com una obligació pels impostos aportats. Molt ens temem que el plantejament de Rajoy, i del PP, sigui el primer, i llavors també haurien de ser conscients que ni en política, ni a la vida, els diners no serveixen per arreglar-ho tot.