El Regne Unit s’acomiada

S’atribueix al The Times de principis del segle XX el titular “Tempesta al canal de la Mànega. El continent queda aïllat”, i poc sembla haver canviat en la mentalitat britànica en els últims cent anys d’acord amb la seua decisió d’abandonar la Unió Europea, a la qual van entrar de mala gana i amb salvaguardes per al seu sistema financer, la seua moneda i fins i tot les seues mesures, i de com han plantejat el Brexit, que ahir es va formalitzar oficialment i ha de concretar-se en dos anys. La decisió respon a un mandat popular, després d’una campanya en la qual van campejar les postveritats i es van recuperar els vells tòpics de l’Imperi, sense que els europeistes poguessin aportar arguments convincents, i res s’ha d’objectar a qui decideix abandonar un club perquè no li agraden les regles, les instal·lacions o els socis. Però sí que s’ha de criticar qui marxa i, a més, vol marcar les condicions de l’abandó i fins el marc de les futures relacions, com ha fet Theresa May a la carta de ruptura, en la qual, amb cordialitat i bons desitjos, però també amb la típica arrogància britànica, reclama “un acord especial en profunditat” i seguretat jurídica per als seus ciutadans, “i en particular per a les empreses”, temorosa de la possible fuga d’entitats de la City. Diu que volen seguir treballant junts per defensar uns valors i una Europa forta que pugui “liderar el món”, oferint col·laboració en les dos matèries que considera bàsiques, economia i seguretat, que curiosament són les qüestions en les quals Europa més pot aportar a la Gran Bretanya. Ningú confiava en l’europeisme britànic, però la seua premier es manté fidel a l’estil del The Times i vol continuar beneficiant-se del que pot aportar Europa, seguretat i estabilitat per a les empreses de la City, i renuncia als possibles sacrificis. Des d’Europa, Merkel ja ha dit una cosa tan lògica com que primer caldrà negociar la sortida i després, els possibles acords, però és evident que les dos parts sortiran perdent amb la ruptura. I pel que fa a l’economia de Lleida, és evident que hi ha un risc, perquè les exportacions al Regne Unit ascendeixen als 92 milions, bàsicament en fruita, oli i carns, però tenint en compte la seua quota de mercat i el dèficit productiu al Regne Unit d’aquests productes, el problema pot resoldre’s assumint quotes aranzelàries i no sembla el més preocupant del Brexit.