Davant de l’augment de l’okupació

L’okupació, com a fenomen urbà a l’Estat espanyol, ha recorregut un camí ja llarg des dels seus començaments a finals dels anys 70 fins al renaixement en aquesta última època, coincidint amb la crisi econòmica. Un camí que es va iniciar com una postura política reivindicativa i ha evolucionat cap a la marginació. A Espanya es compten per milers les persones que no tenen un sostre, a la qual cosa hauríem d’afegir les dificultats que troben la majoria dels joves per emancipar-se, fins i tot malgrat comptar amb un lloc de treball, però l’exigu salari dels quals no els arriba per fer front a alts lloguers o hipoteques. Al costat d’aquesta situació, tenim el fenomen dels pisos pastera, on s’amunteguen persones, en la majoria dels casos immigrants, que fan autèntica alquímia per poder pagar la renda entre les 5, 6 o 7 persones que ocupen una habitació. Aquesta és una realitat que no podem ni hem d’oblidar en una societat la Constitució de la qual precisament converteix en llei de màxim i obligat compliment que tot ciutadà té dret a un habitatge digne. Paral·lelament a això, comptem per desenes de milers els pisos buits, la majoria propietat de bancs, a l’espera d’una millora econòmica que en reactivi la venda. Al mig, les administracions, sobretot ajuntaments, que estan fent un gran esforç per tenir prou pisos socials per acollir les persones que els necessiten. En aquest apartat, es pot fer una menció especial a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), la tasca d’assessorament i ajuda a milers de persones de la qual mereix un reconeixement públic. I, finalment, no podem oblidar les víctimes, tant els ciutadans que han de recórrer a l’okupació per falta de recursos com els propietaris d’habitatges que veuen perillar la seua propietat o la convivència veïnal per la confusa i lenta legalitat del desallotjament. Una societat avançada es mesura precisament per les garanties bàsiques, com l’habitatge, que garanteix, però evidentment sense perjudicar drets de tercers que, amb esforç i compromís de pagament, són propietaris d’habitatges. Correspon a les administracions que poden legislar garantir els drets i deures dels uns i dels altres i no deixar el problema en mans municipals, que prou fan els consistoris amb fer de mediadors i assumir responsabilitats que no els corresponen, almenys en exclusiva.