Fins l’any que ve

Poden respirar tranquil·les les autonomies que havien posat el crit al cel, amb Andalusia i València al capdavant, després de les promeses de Rajoy de la setmana passada que incrementaria la inversió a Catalunya, perquè el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, li ha esmenat la plana amb els pressupostos per a aquest 2017, explicant que els milions promesos arribaran l’any que ve. Si Déu i Montoro volen i si l’economia es recupera. De moment, per a aquest any ve a ser el mateix i encara que el ministre confia a augmentar la recaptació un 7,9 per cent perquè espera que es recuperi el consum, aquest increment no es tradueix en més inversions, sinó en la reducció del dèficit públic en un 3,1 per cent, la suposada consolidació del creixement econòmic i la creació d’ocupació. A la pràctica, el desglossament de despeses preveu que el 40,7 per cent se n’anirà a atendre les pensions i el 9,4 a pagar interessos del deute, de manera que ja cobreix la meitat de la partida. Pel que fa a les inversions, no es reflecteix la suposada recuperació econòmica perquè baixen en el conjunt de l’Estat i tot i que a Catalunya augmenta percentualment i passa del 10,7 al 13,4, és un trist consol perquè en termes absoluts baixa en trenta milions, i a Lleida encara és més escandalós perquè sense les partides del canal Segarra-Garrigues, la inversió baixa un 43 per cent i queda en uns paupèrrims 44 milions, dels quals vuit van a l’A-14, només dos a l’N-240 malgrat totes les promeses i quantitats més aviat simbòliques a l’N-230 o l’N-260. I una vegada més, les inversions a Catalunya, el 13 per cent, es queden molt lluny del nivell que hauria de marcar la seua aportació al Producte Interior Brut, un 19 per cent, i del pes poblacional o econòmic en el conjunt de l’Estat, prop del vint per cent, i es manté un dèficit històric que explica la situació de les infraestructures i el malestar general amb un sistema que no distribueix ni la despesa ni la inversió amb equitat. Si a tot plegat afegim que bona part de les inversions previstes el 2016 no s’han executat, pot entendre’s la decepció amb què s’ha acollit el projecte, per més que les inversions hagin disminuït en gairebé totes les autonomies i que Montoro insisteixi a referir-se als pressupostos del 2018 per complir les promeses. S’ha perdut una altra oportunitat d’impulsar la recuperació econòmica i de reparar greuges històrics amb Catalunya.