El món de Trump

A finals de febrer, quan feia poc més d’un mes que el desconcertant president dels Estats Units, Donald Trump, havia promès el càrrec, ja va anunciar que demanaria al Congrés augmentar la dotació destinada a Defensa “perquè ja és hora que els EUA tornin a guanyar guerres”. Fàcilment podria respondre a aquest desig l’atac unilateral que les forces militars nord-americanes van llançar, pràcticament per sorpresa, divendres a la matinada contra una base del règim sirià de Bashar al-Assad com a càstig pel bombardeig amb armes químiques de tres dies abans que va causar gairebé noranta víctimes (entre elles una trentena de nens) i que s’atribueix al govern sirià. L’actuació nord-americana té moltes lectures i al seu torn, sens dubte, és la targeta de presentació del que pot passar durant el mandat del magnat Trump, amb decisions imprevisibles o sorprenents i de conseqüències incalculables quant a geopolítica i equilibris entre potències mundials.

D’una banda, ha demostrat que prescindeix de les convencions internacionals i dels acords adoptats a les Nacions Unides i, malgrat tot i potser per temor, rep l’aplaudiment de bona part de la comunitat internacional; d’altra banda, ha fet volar pels aires la bona sintonia que s’intuïa amb la imponent Rússia i el seu president, Vladímir Putin, el Govern del qual (un dels principals suports d’Al-Assad) no va dubtar a qualificar l’atac nord-americà com de “flagrant violació de la llei internacional” i veurem com serà la seua rèplica i si es limitarà a l’àmbit diplomàtic; i, finalment, ha quedat en evidència que el sofriment del poble sirià importa molt poc a tots els actors implicats en aquesta llarga contesa, que ha causat desenes de milers de víctimes ja que el territori s’ha convertit en una espècie d’escenari de l’estratègia política internacional i un camp de proves per comprovar l’efectivitat dels diferents arsenals militars. A més, l’atac nord-americà també pot considerar-se com un clar avís a altres règims considerats enemics per Trump, com és el cas de l’Iran i Corea del Nord, que ara ja tenen proves evidents de com reacciona el nou líder nord-americà.