Gens modèlica

Batejar una presó com a Model és tot un oxímoron, perquè reflecteix dos conceptes absolutament contradictoris que, a la pràctica, a la presó així batejada a Barcelona, encara s’han aguditzat fins a extrems que la converteixen en model del que no ha de ser un centre penitenciari. Es va tancar a les 11.30 hores d’aquest dijous, després de 113 anys de vida convulsa, de morts en baralles i també d’assassinats ratificats per la justícia, de massificació amb presos polítics i comuns, de proliferació de la droga i de motins de supervivència, de ser símbol de la negació de drets i també de repressió amb els règims polítics amb els quals ha sobreviscut.

Es va construir amb una capacitat per a 675 reclusos el 1904, però va arribar a acollir fins a 13.000 persones entre els anys 1939 i 1940 i al seu interior s’ha ajusticiat per garrot vil 40 persones, amb el llibertari Salvador Puig Antich com a últim executat, el 2 de març del 74, ja en vigílies de la mort del dictador.

I no ha pogut ser considerada mai com a presó model, com una instal·lació que propiciés la reinserció de l’hipotètic delinqüent o com a centre de recuperació, perquè tots els règims la van aprofitar per empresonar-hi els dissidents polítics i perquè els presos comuns “hi entraven malament i en sortien pitjor”, en expressió dels vuitanta, que reflecteix com hi corria la droga tant com a l’exterior i com la supervivència era l’única assignatura en un món controlat per les màfies penitenciàries.

El seu tancament era una reivindicació compartida per totes les ideologies i ja fa vint anys que s’havia anunciat sense que es concretés fins ahir, després d’una tasca efectiva de trasllat d’interns a altres centres i de convertir Brians en centre de preventius.

I cal destacar que la conselleria de Justícia ho ha fet bé, amb el trasllat d’interns que es va culminar ahir amb els últims 24 i un mapa penitenciari més equilibrat que acaba, per fi, amb el monstre de la Model.

Ara són la ciutat de Barcelona i els seus veïns els que han de decidir el futur del recinte i, encara que es va obrir un procés participatiu, l’alcaldessa Colau deixa per al pròxim mandat la reconversió de la presó i el seu entorn, però seria de justícia que es mantingués un espai per recordar la memòria del que ha estat la Model i, sobretot, perquè les noves generacions no ho repeteixin.