L'enfonsament del Popular

Mentre el ministre Luis de Guindos defensava a la comissió d’Economia que la crisi del Banc Popular s’havia resolt d’“una forma àgil i eficaç”, alguns accionistes damnificats començaven a preparar a la majoria de províncies, inclosa Lleida, demandes judicials contra els últims gestors del banc en una iniciativa que segurament es generalitzarà perquè els 305.000 accionistes de l’entitat i els propietaris de bons o deute convertible i subordinat han perdut els diners invertits.

També és veritat, com va dir el ministre, que amb les decisions preses “el milió de llars” que tenia comptes en el Popular han salvat els seus estalvis i que la resolució de la crisi no costarà un euro als contribuents com ha estat succeint fins ara en totes les crisis bancàries. Però això no eximeix de responsabilitats ni les autoritats econòmiques ni els gestors del banc, perquè no s’han de remuntar gaires anys per recordar que el Popular, a l’època dels Valls Taberner, era considerada una entitat modèlica, el banc de les pimes que resistia la temptació del totxo i l’“eterna nòvia” en totes les possibles fusions.

Alguna responsabilitat hi deuen tenir els últims gestors, Ángel Ron i Emilio Saracho, que van arribar tard a l’aposta immobiliària i han vist com el banc s’enfonsava per problemes de liquiditat, que no de solvència, mentre ells s’asseguraven liquidacions milionàries.

Els tribunals ho determinaran, però no són els únics que han d’aclarir la crisi del Popular, perquè en la inspecció de l’Autoritat Bancària Europea que fa els anomenats tests d’estrès bancaris sobre la salut de l’entitat el Popular va obtenir un aprovat ampli de 6,62; que no hi va haver cap problema per part dels supervisors per a l’ampliació de capital de fa un any; que, una vegada més, el Banc d’Espanya mirava cap a una altra banda mentre un banc s’enfonsava i que fins fa una setmana el mateix ministre De Guindos assegurava que no hi havia problemes amb el Popular amb tan poca credibilitat que va provocar una baixada en les seues cotitzacions. I finalment algú haurà d’explicar per què amb el Popular no es va actuar davant de les vendes a curt o a pèrdues, que van provocar l’enfonsament de la cotització per grans fons, mentre aquest dilluns, com ja es va fer el 2012, es van prohibir perquè no es repetís la història amb Liberbank. Els especuladors manen molt.