Assegurar les pensions, una obligació

Hi pot haver moltes lectures de per què el sistema públic de pensions s’enfronta a una greu crisi o quines han de ser les mesures a adoptar, però el que està clar és que les xifres demostren la necessitat d’afrontar la situació. Les últimes dades oficials situen els fons de l’anomenada guardiola de les pensions, que havia anat engreixant en els moments de bonança econòmica per afrontar possibles problemes, en tot just 15.020 milions d’euros, insuficients per cobrir el cost d’una nòmina de les persones grans a tot l’Estat. La situació és especialment delicada perquè les cotitzacions dels treballadors en actiu a la Seguretat Social es demostren insuficients per costejar les prestacions. De fet, només hi ha 184.604 treballadors que aportin ingressos a la Seguretat Social per poder costejar les 97.813 pensions de la província. Així, les cotitzacions a Lleida amb prou feines serviran per cobrir les necessitats econòmiques de les prestacions fins al setembre, però no permetran costejar els tres últims mesos i la paga extraordinària de Nadal. Les pensions de la província suposen una despesa mensual de 78,69 milions, xifra que en catorze pagues voreja els 1.102 milions. Tanmateix, el desfasament que va patir el sistema a Lleida l’any passat entre els ingressos i les despeses va assolir els 289 milions d’euros. Aquest desequilibri, a més, no té aparences de reduir-se, sinó tot el contrari. D’una banda, perquè l’ocupació que es crea està caracteritzada per salaris baixos, sinònim de baixes cotitzacions. Per una altra, perquè el nombre de nous pensionistes creix de forma inexorable i la gent gran cada vegada està més temps cobrant una prestació gràcies a l’augment de l’esperança de vida. El pes dels jubilats respecte als joves és cada vegada més important. A curt termini no hi haurà problema per reparar aquest dèficit amb els pressupostos generals de l’Estat o directament del Tresor però està clar que cal anar repensant el sistema. Les premisses: menys treballadors, menys salaris i més esperança de vida acosten a la clara conclusió que urgeixen canvis estructurals. I el que no seria acceptable i intolerable es miri per on es miri és que treballadors que han cotitzat tota la vida, ara vegin perillar la seua paga, el benestar social de la seua vellesa i la jubilació per una mala planificació del Govern que no va veure, o no va voler veure, les debilitats del sistema actual.