Un desequilibri injust

El ministeri d’Hisenda va fer públiques aquest dijous les dades de liquidació del model de finançament corresponents al 2015 i desgraciadament es manté la tendència que explica el descontentament que bona part de la població assumeix l’encaix de Catalunya a Espanya: som la tercera comunitat que proporcionalment a la seua població aporta més ingressos tributaris, després de Madrid i les Balears, mentre que som la desena quant als recursos rebuts des de l’Estat, i si s’aplica el mecanisme corrector del cost de la vida, Catalunya ja és la penúltima, amb només Madrid darrere, que gaudeix dels avantatges de la capitalitat i que les grans empreses estan establertes allà, que és on tributen.

Traduït en xifres, Catalunya paga un 18,6 per cent més que la mitjana de les autonomies del règim comú i rep un 1,5 per cent menys, i traslladat a les persones, cada català aporta 2.602 euros per any a les arques de l’Estat, mentre que només rep 2.352 euros per habitant en despeses de l’Estat a la comunitat.

És un desequilibri flagrant que podria entendre’s en una situació d’excepcionalitat o d’aportació solidària per corregir desequilibris puntuals i així es va plantejar inicialment en el model de finançament vigent, però el problema és que s’ha convertit en norma, que la despesa de l’Estat a Catalunya no és proporcional al que aporten els seus ciutadans i que lluny de corregir-se i recuperar l’equilibri es manté i fins i tot s’aguditza.

I parlem de quantitats importants que haurien evitat retallades o que haurien facilitat inversions urgents per al desenvolupament de Catalunya, perquè només el 2015 el desfasament entre l’aportat i el rebut ascendeix a 1.879 milions d’euros, una xifra que equival a gairebé l’u per cent del Producte Interior Brut català.

Parlem de les autonomies del règim comú, perquè qualsevol comparació amb les que funcionen per concert econòmic, Euskadi i Navarra, que recapten els seus tributs i després negocien la quota a pagar, seria sagnant, amb la qual cosa queda corroborat una vegada més el gran error de Pujol i el seu govern de no haver exigit un finançament per concert a la Transició i la malaptesa de Madrid de no buscar un sistema de finançament autonòmic més just i equitatiu, que evités la percepció de sentir-se maltractat que impera a Catalunya. Que aquestes dades serveixin per trobar una fórmula millor.