Un èxit col·lectiu

Ho vam recordar diumenge amb un especial del suplement Lectura i un ampli reportatge centrat en la seua incidència a Lleida i aquest dimarts es va celebrar a Barcelona el 25è aniversari d’una de les grans fites de la nostra història contemporània, els Jocs Olímpics de Barcelona, que per a molts continuen sent els millors de la història, especialment per l’espectacularitat de les cerimònies, per l’excel·lent organització, pels resultats esportius obtinguts per Espanya –amb rècord de medalles, 22–, per les brillants retransmissions televisives i també per la profunda transformació que va representar per a Barcelona, convertida per uns dies en capital mundial i que amb aquell punt de partida ha vist multiplicar la seua presència al mapa, amb més turistes, infraestructures adaptades a aquesta capitalitat mundial, una imatge d’excel·lència que segueix vigent i un llegat que després de la cerimònia de cloenda ha continuat revertint en benefici de la ciutat.

Res no va ser fruit de la casualitat, ni de la improvisació de la qual de vegades fem gala, sinó que va ser resultat del treball, de la planificació i també de la coordinació entre les diferents administracions: hi havia un objectiu compartit i tothom va treballar en la mateixa direcció, respectant i promocionant la identitat i la llengua catalana, que va ser present en tots els actes, i col·laborant amb lleialtat i eficàcia per aconseguir l’èxit dels Jocs.

Pot ser un bon exemple per als temps que corren i per recordar que, amb diàleg i voluntat, es poden aconseguir els objectius proposats. També va ser el triomf d’una societat, la barcelonina i la catalana, que es va il·lusionar amb el projecte, que se’l va fer seu i que es va bolcar perquè tot sortís bé, i que va disfrutar amb els preparatius i el desenvolupament dels Jocs, amb una injecció d’autoestima que també ens aniria bé en aquests moments.

Però res no hauria estat possible sense la impagable col·laboració dels gairebé 45.000 voluntaris que de forma desinteressada i il·lusionada van treballar perquè tot sortís bé, per passejar la torxa olímpica per tot el país, perquè les cerimònies sortissin com estava previst, perquè els esportistes se sentissin com a casa i perquè els visitants marxessin amb ganes de tornar.

Els voluntaris van ser l’autèntic motor d’aquell èxit que va marcar un abans i un després per a l’olimpisme, però també per a la projecció mundial de Barcelona.