La tàctica Rajoy

El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va declarar aquet dimecres com a testimoni en el cas Gürtel, que afecta el finançament irregular del PP, i, com era previsible, no va aclarir absolutament res i, malgrat haver ocupat tots els càrrecs en el partit durant els últims lustres, es va emparar en la coneguda tàctica, que està donant bons resultats davant de la justícia, de no saber-ne res.

A pesar que el jutge Ruz, en la interlocutòria que tancava la investigació, va dir que “queda indiciàriament acreditat que la formació política Partit Popular des del 1990 i almenys fins al 2008 hauria estat servint-se de diverses fonts de finançament alienes al circuit econòmic legal”, Rajoy va assegurar no haver sentit a parlar mai de finançament irregular del partit.

Les seues evasives es van centrar a al·legar que tenia responsabilitats polítiques i no comptables, va admetre que cobrava un sobresou abans d’arribar al Govern, però completament legal, va negar els papers de Bárcenas, no sap res de les obres a la seu i va descarregar responsabilitats en el tresorer Lapuerta i en Esperanza Aguirre en l’àmbit polític.

Va concloure el suposat suport a Bárcenas amb soliloquis sobre els seus missatges a l’extresorer entorn de la frase “fem el que podem” i “fins on sap” va pagar el seu partit el viatge que va fer amb la família a les Canàries.

Va declarar durant 113 minuts, sense aclarir res ni convèncer ningú més que els seus, i va sortir encantat d’haver col·laborat amb la justícia. Curiosa col·laboració, dir que no sap res, i curiosa forma de lluita contra la corrupció.

Desconnexió exprés

La majoria parlamentària formada per Junts pel Sí i la CUP va aprovar ahir la reforma del reglament del Parlament per aprovar en lectura única, sense esmenes i per la via d’urgència, els projectes que presenti un sol grup, i no tots, com fins ara, i que es vol aplicar per a la llei del referèndum i la de transitorietat jurídica.

Com va dir la CUP, cal fer el que sigui per arribar al referèndum i a la independència, encara que hi hagi reticències del Consell de Garanties Estatutàries i encara que lleis tan transcendentals s’aprovin sense el mínim debat democràtic.