Bon vent i barca nova

Aquesta és la forma més sincera que l’aficionat del Futbol Club Barcelona pot utilitzar per acomiadar un dels seus futbolistes més destacats, el brasiler Neymar, que tal com se sospitava ha canviat el seu amor pels colors blaugrana, confessat amb reiteració cada vegada que se li millorava el contracte, i l’última va ser a l’octubre, per la devoció pel París Saint-Germain quan el xec ha estat lleugerament superior.

Tothom té dret a canviar d’empresa, si li milloren les condicions laborals o el reconeixement professional, i evidentment el mateix ha d’aplicar-se als futbolistes, però fins i tot els comiats han de fer-se amb lleialtat, sense enganys ni perjudicis afegits, amb agraïment quan sigui procedent i buscant mantenir les bones relacions.

El futbolista brasiler no ho ha fet així i ha estat tota la precampanya amb insinuacions i mitges paraules, mentre els seus assessors tancaven el tracte amb el xeic qatarià que és l’amo del PSG i s’ha limitat a acomiadar-se dels companys i de l’entrenador sense el més petit gest amb la directiva, que ha fet un trist paper, amb els mitjans que l’han seguit o amb l’afició a la qual deu la seua fortuna.

Reconeixent la seua qualitat com a futbolista, cal recordar que el cas Neymar va començar malament, amb un pagament de primes al seu entorn perquè vingués abans, perquè no fitxés pel Madrid, amb plets a Espanya i al Brasil amb l’empresa que tenia una part dels seus drets i amb problemes fiscals, i que acaba pitjor, amb un altre litigi per la prima de 25 milions que reclama per haver renovat a l’octubre i un comiat sense concretar qui pagarà els 222 milions de la seua clàusula de rescissió.

Hauran de donar explicacions els responsables del Barça per una tan nefasta gestió i perquè van començar discutint amb el PSG per Verratti i han acabat perdent el que fins ara presentaven com a hereu de Messi. Això sí, ingressaran 222 milions d’euros i seria motiu de reflexió preguntar-se si no s’ha perdut totalment el sentit de la mesura en el futbol internacional, que mou aquestes quantitats astronòmiques pels drets d’un futbolista i ha creat un model d’esportistes vanitosos, capritxosos, que viuen en una bombolla artificial plena de luxes i totalment aïllats dels aficionats i, fins i tot, dels valors de l’esport.

Alguns preferiríem que els jugadors sentissin els colors més enllà del dia del fitxatge o de la presentació pública.