Dret a l'habitatge, no a okupar

“Tots els espanyols tenen dret a disfrutar d’un habitatge digne i adequat.” Això diu l’article 47 de la Constitució, aquesta Carta Magna els enunciats de la qual aplica religiosament el Govern central quan es tracta d’afrontar el procés sobiranista català i que queden a l’oblit en altres àmbits, com aquest de l’habitatge.

L’esclat de la crisi fa una dècada va demostrar que aquest article era molt lluny de ser una realitat, i milers de famílies es van quedar literalment al carrer al ser desnonades per les entitats bancàries ja que no podien pagar la hipoteca. En aquest context, les okupacions d’habitatges, fins aleshores un fenomen marginal, es van multiplicar.

I com sol succeir en situacions com aquesta, entre els que van actuar així per pura necessitat també s’hi van barrejar altres que van acabar arrasant literalment tot el que hi havia de profit als habitatges buits, molts dels quals propietat de bancs, com ha passat per exemple en diversos blocs dels barris de la Mariola o el Barri Antic a Lleida, o creant màfies que okupen pisos per llogar-los.

Es tracta d’un triple fracàs per part dels poders públics. Primer, perquè la seua obligació és disposar d’un parc de vivendes que permeti atendre casos d’emergència; segon, per haver deixat que les entitats bancàries actuessin al seu aire en matèria de desnonaments mentre part d’aquestes eren rescatades amb una ingent aportació de diners públics, i tercer, per no haver atallat les okupacions mafioses. Només en els últims anys han començat a reaccionar, amb mesures per intentar frenar els desnonaments, atendre els afectats i forçar els bancs a cedir pisos desocupats.

Però això no és obstacle per deixar clar que l’okupació no ha de ser la solució per a la falta d’habitatge, per la qual cosa la proposició de llei que tramita el Congrés per agilitzar els desallotjaments quan les cases okupades siguin de particulars, entitats socials o de l’administració –no dels bancs– sembla raonable.

Paral·lelament, cal impulsar iniciatives que donin una resposta efectiva a famílies sense habitatge o que estan en risc d’exclusió social, com per exemple facilitant pisos socials amb lloguers assequibles. Fer que el dret a l’habitatge sigui una realitat és la millor manera de posar fi a les okupacions.