Una nova víctima de la barbàrie

Després de lamentar la mort d’una dona de 51 anys de nacionalitat alemanya que estava ingressada des del passat 17 d’agost a l’UCI de l’Hospital del Mar, i que eleva a setze els morts per l’atemptat de les Rambles i Cambrils, i després de les demostracions de convivència i solidaritat dutes a terme per les ciutats colpejades pel terror, des de Ripoll fins a Rubí, passant per Llimiana i evidentment la capital catalana i la de la Costa Daurada, seria convenient que les diferents administracions, tant catalanes com espanyoles i internacionals, es posessin a treballar de forma coordinada per acabar amb aquesta xacra mundial. Al marge d’aquest final comú, caldria intentar també no barrejar les tensions polítiques entre l’Estat espanyol i la Generalitat amb la lluita contra la barbàrie que l’Estat Islàmic està estenent més enllà de Síria i l’Iraq, on no oblidem que moren cada dia innocents pel seu sectarisme i integrisme. Pel que fa als xiulets al rei Felip VI, no els pot aplaudir ningú amb responsabilitats públiques, perquè en democràcia les diferències polítiques s’han de resoldre dialogant, votant i buscant solucions a les demandes ciutadanes.

El respecte a les institucions no s’ha de perdre mai i tampoc és preceptiu incomodar qui assisteix a un acte per solidaritzar-se amb les víctimes del terrorisme. Ara bé, la llibertat d’expressió dels que van esbroncar el monarca dissabte a Barcelona va molt més enllà del procés català i aborda un problema que més d’hora que tard ha d’afrontar-se als parlaments, i no és cap altre que la venda d’armes a països sense democràcia o que poden ser sospitosos de finançar l’Estat Islàmic. Pel que fa a les senyeres, estelades o rojigualdes, que també n’hi havia, que portaven manifestants dissabte a Barcelona, no haurien d’enutjar ningú, com no ho van fer el març del 2004, quan a la gran manifestació de Madrid (després de l’atemptat d’una cèl·lula terrorista de tipus jihadista als trens de rodalies d’Atocha en què van morir 192 persones) les banderes espanyoles onejaven pertot arreu, com a símbol que els madrilenys i Espanya sencera no es deixarien vèncer pel terrorisme jihadista. Farien bé els uns i els altres a buscar vies d’entesa, en comptes d’obrir més polèmiques estèrils.