Menys bronca i més reflexió

Després de l’aprovació de la convocatòria i a mesura que s’atansa l’1-O, la bretxa es va ampliant mentre van minvant les esperances d’una sortida no traumàtica al conflicte. Des de Madrid, ho fien tot a les querelles, els recursos d’inconstitucionalitat i les amenaces que cada dia són menys velades, pensant que la denominada brigada Aranzadi podrà solucionar als tribunals allò que els governants han estat incapaços d’afrontar. Fa l’efecte que continuen sense entendre les arrels de la reivindicació catalana i encara no volen assumir que al Govern català i als partidaris de la independència els resulten indiferents les resolucions dels tribunals espanyols, una vegada que han optat per la desobediència i per anteposar el mandat d’una majoria parlamentària a la legalitat estatutària. No han sabut entreveure el descontentament català durant els últims anys, no han fet res per atallar-lo i no semblen disposats a baixar del pedestal. Des de Catalunya, la majoria governamental s’ha apuntat el fet que la fi, la independència, justifica els mitjans, encara que s’hagi de saltar els dictàmens del Consell de Garanties, desatendre els mateixos lletrats del Parlament elegits per assessorar i aprovar les lleis més importants de la història del país sense respectar els procediments parlamentaris, reclamant ara la implicació dels ajuntaments amb dures campanyes contra els que reclamen el dictamen sobre la legalitat del que se’ls demana. Hem entrat en un procés en el qual les dos parts ja exigeixen alineament i fins i tot militància, en què les desqualificacions predominen sobre els arguments, en què sobra bronca i falta reflexió, i en què fa l’efecte que ningú està disposat a cedir ni una mica en els seus plantejaments i ni tan sols admet la possibilitat d’asseure’s a negociar. Amb tal escenari i amb les actituds que es veuen, tot és susceptible d’empitjorar, però una àmplia majoria de ciutadans seguim sent partidaris que es parli, que es busquin fórmules consensuades, legals i vinculants perquè la societat catalana pugui pronunciar-se sobre el seu futur, que es busqui una articulació de l’Estat que resolgui els greuges que ha patit i pateix Catalunya, i que es faciliti un encaix en què les dos parts puguin sentir-se còmodes i a gust. És difícil perquè ningú posa de la seua part, però l’esperança és l’últim que es perd.