Després de la Diada

Des que fa set anys Òmnium Cultural va convocar una manifestació contra les retallades de l’Estatut el juliol del 2010, totes les celebracions de la Diada han estat multitudinàries i reivindicatives dels drets de Catalunya. Algunes vegades amb més originalitat i participació, com la Via Catalana, d’altres amb escenaris localitzats, però sempre amb civisme, ambient festiu i, sobretot, molta participació. És ociós discutir la xifra, com pretenen fer des d’alguns fòrums, perquè l’indiscutible és que són manifestacions històriques que representen el sentir d’un poble i que expressaven, primer, un descontentament i, ara, un anhel, una reivindicació. El normal seria, com succeeix a qualsevol societat, que, davant de les mostres de descontentament d’un col·lectiu tan nombrós i tan contumaç en la seua queixa, els governants es preguntessin què passa, quin és l’origen de la protesta i què poden fer per solucionar el descontentament. Perquè és responsabilitat del governant millorar el benestar dels ciutadans, tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu, però aquí la interpretació dominant dels que ens han governat ha estat garantir-se la majoria electoral, encara que sigui a costa de provocar greuges i indignació en la comunitat que més aporta al pressupost de l’Estat. Davant del descontentament de Catalunya, hem vist com des de Madrid un president prometia donar suport a l’Estatut que votessin els catalans, que després va ser convenientment “raspallat”, i com després el seu successor, que va afavorir la recollida de firmes contra aquest Estatut, ha limitat la seua política a Catalunya a esperar que baixés el suflé i a prometre unes inversions en infraestructures que no s’han concretat mai. Però el suflé segueix sense baixar, els terminis s’esgoten i no s’entreveuen solucions a un problema enquistat i que cada dia que passa té una solució més difícil. És evident que, des de la Generalitat i el Parlament, s’han retorçat les formes per atansar-se a l’objectiu de la independència, però, després de l’èxit de la Diada, el president Puigdemont insistia que està disposat a negociar fins al final sense que des de Madrid hagi arribat cap altra resposta que la tramitació de més querelles i les ordres de Fiscalia als Mossos perquè confisquin les urnes. Quan hi ha tanta mobilització i durant tants anys, el problema no se soluciona als tribunals, sinó fent política i amb molt diàleg.