Un mes després de la tragèdia

Les úniques empremtes visibles ahir de l’atemptat del passat 17 d’agost a Barcelona eren les furgonetes policials i l’altar que encara queden dalt de les Rambles. Tanmateix, veïns i comerciants, exhaustos i superats pels esdeveniments, segueixen amb el record molt present, encara que intenten deixar enrere la tristesa i proven d’aprendre a conviure amb el que va succeir. A la capital catalana, a Cambrils i a la resta del país, com a totes les ciutats i nacions del món on el terrorisme ha colpejat, la por hi és molt present, malgrat el lema que els ciutadans van adoptar després de la massacre. Es tracta d’un temor valent i militant, encara que sembli un oxímoron. Evidentment, els familiars del petit Xavi, el nen de Rubí amb casa a Llimiana; de Bruno, un veí italià que estava de vacances a Barcelona amb els fills i l’esposa; de Pepita, que anava de compres amb la filla... i així fins al total de setze persones assassinades pels jihadistes, no oblidaran mai aquell dijous d’agost del 2017, perquè, a banda d’horroritzar milers de persones per la desraó del terrorisme, els criminals es van emportar els seus éssers estimats, de la mateixa manera que el centenar de ferits que va deixar l’embogit jove que va entrar a les Rambles amb la furgoneta. Com a col·lectiu, la resta dels ciutadans ens vam fer moltes preguntes després d’aquella fatídica jornada, interrogants que van des de l’àmbit de la seguretat i la coordinació dels diferents cossos policials fins a la integració dels milers de musulmans que viuen a Catalunya, i la tasca i el control dels imams de les mesquites. D’aquest drama, també en traiem lliçons positives, com la bondat del pare del nen de Rubí, que va escenificar amb una abraçada a l’imam de la seua ciutat la importància de no barrejar terrorisme i religió; la solidaritat de centenars de milers de persones en les hores més dures, i la gran tasca de Mossos, policies locals i serveis d’Emergència. Però vivim en un món veloç, on la quotidianitat ens empeny a girar full massa de pressa, i hem de seguir insistint a aprofitar aquest drama per treballar per una societat més justa i equilibrada, en la qual la violència no tingui cap protagonisme, tant al nostre poble o ciutat com a les guerres llunyanes, que són també les nostres. Totes les administracions faran bé a no oblidar el que va passar i portar a la pràctica totes i cada una de les iniciatives per acabar amb la barbàrie jihadista.