I ara què?

Després de l’1-O i sense temps per digerir la brutalitat policial que ens va tornar a temps que consideràvem passats i que romandrà en la nostra memòria, arriba el temps de l’anàlisi, la reflexió i la proposta de decisions. Hi ha qüestions molt decebedores: a Madrid continuen sense assabentar-se de res, creuen que el referèndum va fracassar, no han volgut veure les imatges de persones colpejades i arrossegades quan només pretenien deixar una papereta en una urna i a més Rajoy ha comptat amb l’aplaudiment dels mitjans afins que encara demanen més mà dura; a Brussel·les, malgrat la insistència dels periodistes, el portaveu de la Unió Europea continua considerant la qüestió catalana com un problema intern, obviant la possible vulneració de drets i llibertats d’uns ciutadans europeus i a Catalunya també es manté fix el full de ruta cap a la independència emparats en els resultats d’un referèndum, certament torpedinat, en el qual han recolzat el sí 2.020.144 ciutadans, una xifra significativa però que per a molts, i per a la mateixa legalitat estatutària, no justifica un canvi tan transcendental com la ruptura amb Espanya. Sí que exigeix, en canvi, la immediata obertura d’un procés negociador entre els representants de Catalunya i Espanya per buscar una solució abans que l’escalada de tensió pugui convertir-se en irreversible i irreparable i que algú pensi des de Madrid que la situació pot resoldre’s amb més violència o que la mà dura és l’única recepta aplicable a Catalunya. A hores d’ara ja sembla evident que Rajoy i el seu govern són incapaços d’afrontar la qüestió amb un procés negociador malgrat l’exigència d’ahir de Pedro Sánchez i de Pablo Iglesias, que si es posen d’acord poden obrir una nova via per forçar eleccions a Espanya, i en conseqüència caldrà exigir una mediació internacional que eviti l’agudització del problema. La primera responsabilitat competeix a la Unió Europea, perquè en un dels seus estats membres hi ha una situació de conflicte i de vulneració de drets davant la qual ha de respondre, perquè no és un “assumpte intern” d’Espanya, sinó un “assumpte intern” d’Europa i d’un exercici de democràcia reprimit amb violència. Si Europa té algun sentit és perquè exerceixi com a mediadora en aquest tipus de conflictes i eviti qualsevol situació de violència i d’inestabilitat al continent.