Per una mediació

Al rei d’Espanya correspon, segons la Constitució de la qual tant es parla i tan poc es coneix, el paper d’arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions, segons l’article 56.1, i davant el conflicte entre el Govern central i la Generalitat, Felip VI va defugir aquest arbitratge i va prendre partit per les posicions del Govern de Rajoy, acusant de deslleialtat la Generalitat, oblidant els ferits en les càrregues policials i els ciutadans partidaris de la independència i fins i tot reclamant al Govern espanyol que restableixi l’ordre constitucional. Tot un aval a la línia dura sense la menor referència al diàleg, a la negociació o a un possible arbitratge que molts esperàvem. Ahir li va respondre en un altre missatge institucional el president Puigdemont, que després de mostrar la seua decepció va ser contundent per dir-li que “així no”, però conciliador en la resta de la intervenció amb paraules per als castellanoparlants i apel·lacions que es van trobar a faltar en la intervenció del rei al diàleg, la pau i la serenitat, amb una petició expressa de mediació per solucionar el conflicte que s’ha de resoldre “des de la política i no des de la policia”. S’equivocaran els qui confonguin aquesta apel·lació a negociar amb una mostra de debilitat perquè Puigdemont va insistir en la seua fermesa i que no s’apartaran “quan calgui” d’aplicar els resultats del referèndum, però sí que cal valorar que malgrat les exigències d’alguns sectors que ja la reclamen, no va parlar de la Declaració Unilateral d’Independència, ni va posar dates a la ruptura amb Espanya, un pas que marcaria el punt de no-retorn amb uns costos inimaginables i que convé que tots plegats valorin abans de fer-lo sense comptar amb els suports i els avals que recull el Dret Internacional. És evident que la mà dura no resoldrà el conflicte, sinó que l’agreujarà, i és imprescindible una mediació, una negociació entre els representants de l’Estat i la Generalitat abans que la situació empitjori i sobren els oferiments: des del Col·legi d’Advocats fins a l’arquebisbat de Barcelona passant pel lehendakari Urkullu, encara que es troben a faltar institucions com la Unió Europea, però l’important és que es negociï. Catalunya ha estès la mà i ara correspon al Govern central recollir el guant i abans que els encegui l’orgull és oportú recordar-los que fins i tot van negociar amb ETA en els pitjors moments. Tant el PP d’Aznar com el PSOE.