Temps de reflexió

Després de la voràgine desfermada per l’1-O, amb la injustificable repressió policial i la posterior mobilització ciutadana, s’ha obert un període de calma, tensada per l’anunci de marxa d’empreses o les citacions a l’Audiència, a l’espera de la compareixença del president Puigdemont davant del Parlament, fixada finalment per dimarts després de la suspensió del ple de dilluns abans de ser convocat. A hores d’ara, encara no se sap si el ple serà per proclamar la DUI, com insisteix la CUP, o bé per exposar els resultats del referèndum i posar en marxa el desenvolupament de la llei de transitorietat jurídica, però ja han sorgit veus al PDeCAT, moltes en privat i altres en públic, com l’expresident Mas o el conseller Vila, que adverteixen dels riscos de la independència exprés, recomanen diàleg i aprofundir en les possibles mediacions.

És moment de reflexionar sobre els passos a seguir abans d’arribar a un punt de no-retorn, perquè com s’ha vist en els últims anys o dies el temps juga a favor de l’independentisme i caldrà revisar la utilitat pràctica de l’eslògan d’alguns sectors de “tenim pressa”.

També urgeix una reflexió a Madrid sobre com estan gestionant la crisi catalana i algú hauria d’assumir els terribles errors comesos: van anunciar fins a la sacietat que no hi hauria referèndum i n’hi va haver, van ser incapaços de trobar les urnes malgrat un massiu desplegament policial i van ser esquivats pels voluntaris que col·laboraven amb l’1-O, ho van minimitzar dient que seria un pícnic, com en el 9-N, i van muntar un desplegament policial sense precedents, van mobilitzar guàrdies i policies amb una descoordinació denunciada fins i tot pels comandaments intermedis, que rebien ordres contradictòries, van ordenar una repressió desconeguda des del franquisme contra persones indefenses que van negar més tard malgrat l’evidència de les imatges i presumeixen després d’haver aconseguit els seus objectius, quan l’únic que han fet és empènyer els indecisos cap a l’independentisme i deteriorar la imatge de la democràcia espanyola. I lluny de buscar ponts de diàleg o acceptar mediacions s’obstinen en la seua postura, pensant que han guanyat la batalla, i empenyen amb un decret a mida que les grans empreses catalanes canviïn de seu. Pot ser que debilitin l’economia catalana, però també hi sortirà perdent l’espanyola. Cal més reflexió i menys adrenalina.