Un dia per a la història

Catalunya viurà avui un dia històric, perquè el president Puigdemont compareix davant del Parlament i, encara que oficialment és per traslladar els resultats del referèndum de l’1 d’octubre, tot apunta que hi haurà una Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya, tal com estava previst en la llei tempestuosament aprovada al Parlament. Pot ser immediata, tal com reclamen ERC i la CUP, o diferida, esperant una mediació o circumstàncies més adequades, tal com demanen sectors del PDeCAT, però hi haurà declaració d’independència basada en la convocatòria de l’1-O, i la primera pregunta és si una mobilització democràtica, multitudinària i que va cobrar més transcendència per la repressió policial, però que no té validesa jurídica, segons l’opinió pública internacional, és un aval suficient per a un pas tan transcedental com és trencar amb l’Estat. N’hi ha prou amb el 42 per cent dels vots de l’1-O, el suport de dos milions de ciutadans i el 48 per cent dels vots del 27-S en unes eleccions democràtiques per proclamar la independència? Una majoria de 72 diputats sobre 135, que no és suficient per modificar l’Estatut, pot avalar un pas tan important com és la independència de Catalunya? Els fets, i avui es veurà, semblen confirmar-ho, perquè estem en una situació en la qual els desitjos s’imposen a la realitat i en la qual el final somiat justifica qualsevol mitjà, però també haurem d’avaluar les possibles conseqüències. I la primera és que Madrid, que fins ara no ha tingut amb Catalunya cap altra política que la mà dura i el que anomenen imperi de la llei, no està disposat a transigir amb qualsevol vulneració de la normativa constitucional, i, evidentment, la proclamació de la independència ho és. Estem davant de l’anunciat xoc de trens i ningú sap el que passarà a partir d’avui, perquè els que podien no han apostat pel diàleg, ni han confiat en les mediacions. Hi pot haver detencions de les autoritats catalanes i aplicacions amb efectes desconeguts del gastat article 155, i també hi haurà, sens dubte, mobilitzacions ciutadanes de repulsa i rebuig de la intervenció, i sabem com comença el conflicte, però no com pot desenvolupar-se. Com hem reclamat fins a la sacietat, seguim insistint en la necessitat del diàleg com a única forma d’afrontar el problema i, sobretot, a suplicar que ningú tingui la temptació de recórrer a la violència.