La independència pot esperar

Va haver de fer tants equilibris el president Puigdemont que, després del discurs, fins i tot els congregats davant del Parlament es preguntaven si havia declarat o no la independència de Catalunya. Formalment, va assegurar que Catalunya s’ha guanyat el dret a convertir-se en Estat independent en forma de república partint dels resultats de l’1 d’octubre, i va recalcar que el sí a la independència va obtenir més vots i en unes circumstàncies més difícils que les aconseguides pel retallat Estatut d’autonomia, però, immediatament, va proposar suspendre la independència durant unes setmanes per entrar en una etapa de diàleg. La seua proclamació va arribar després d’un recorregut pels greuges que ha patit Catalunya en els últims temps, amb una especial incidència en les retallades de l’Estatut i la repressió amb què es va afrontar el referèndum, i un to emotiu amb el qual també es va dirigir als 7,5 milions de catalans, als que van votar i als que no, que, segons va ressaltar, formen un mateix poble, i també als espanyols preocupats pel procés, per reiterar la seua voluntat de negociar i buscar vies de diàleg. Puigdemont ha buscat l’equilibri entre els que li demanaven ajornar la DUI i reclamar mediació, com els moderats del PDeCAT, sectors econòmics i, fins i tot, Ada Colau, i els que exigien simplement i planerament la declaració d’independència, com la CUP i alguns sectors de les entitats sobiranistes, i confia que una mediació internacional, tal com va succeir a Eslovènia, pugui convertir-se en l’alternativa. El problema és que des de Madrid no es valori la recerca d’aquests equilibris i es mantingui la línia dura que ha marcat la seua política a Catalunya, perquè la primera reacció, tant del PP català com de la Moncloa, és que es considera inadmissible “fer una declaració d’independència de forma implícita i, després, suspendre-la de forma explícita”, perquè, a diferència d’allò sostingut per la Generalitat, no poden donar validesa a un referèndum que estava anul·lat pel Tribunal Constitucional, amb un recompte que, segons la seua opinió, va ser “fraudulent i il·legal”. No sembla que a Madrid hagin modificat ni una mica la postura intransigent, però s’han d’exhaurir totes les vies de diàleg, s’han de reclamar totes les mediacions possibles i s’ha de rebaixar la tensió existent, perquè l’única manera de resoldre el problema català és parlant. Les mesures coercitives o més humiliacions només contribuiran a agreujar la crisi.