Dialogar sense amenaces

La ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, va voler ahir transmetre un missatge de tranquil·litat als ciutadans davant de la crisi catalana. Amb motiu de la desfilada militar a Madrid en el Dia de la Festa Nacional espanyola, va insistir que el Govern central ha actuat i actuarà amb “proporcionalitat, fermesa i legalitat” en defensa de la igualtat i dels drets de tots els espanyols, i, en tot cas, es va mostrar convençuda que no serà necessari que l’Exèrcit espanyol hagi d’intervenir davant d’aquesta crisi. Malgrat aquesta opinió, que repeteixen des del president del Govern, Mariano Rajoy, fins a tots els ministres i mitjans de comunicació afins, el passat 1 d’octubre el món sencer va presenciar horroritzat algunes situacions que es van produir durant el referèndum de Catalunya. La xifra de ferits per les càrregues de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil gairebé arriba als 900 i ara la prestigiosa ONG Human Rights Watch (HRW) ha realitzat una investigació independent i assegura que hi va haver un “ús excessiu de la força”, la qual cosa tots els que van viure en primera persona les càrregues de l’1-O ja sabien. El document ha posat els cabells de punta a aquests observadors i s’hi constata que la violència va ser injustificada per part de la policia. Per arribar a aquesta conclusió, s’han basat en els fets in situ, en els vídeos de les càrregues i en el testimoni d’alguns afectats directes. Les opinions són lliures, però els fets són sagrats, i si és cert que el Govern espanyol està disposat a recollir el guant del diàleg que amb la suspensió de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) va brindar el president Puigdemont, ha de començar per admetre que el sobiranisme català fa molts anys que surt al carrer amb una escrupolosa actitud pacífica i pacifista, que en cap cas mereix ni pot acceptar l’ús de la violència per apaivagar-lo. En les últimes hores, s’han produït lleugers gestos de distensió per part de tots els actors del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. I en aquest escenari s’han d’iniciar els contactes per trobar una solució que, encara que no satisfaci cap de les parts al cent per cent, sí que permeti mantenir la dignitat de tots. I perquè això sigui possible, la violència –ni policial, ni de carrer, ni verbal– no ha de formar part de la taula de negociació. Som al segle XXI i els pobles civilitzats estan obligats a dirimir les seues diferències amb la paraula, no amb l’amenaça.